Crisi i dignitat institucional

Hem caigut de quatre potes, hem mossegat l’ham i ens hem llançat brutalment al debat sobre els extres del cotxe oficial del President del Parlament. Tots hem participat de la crítica: opinió pública, opinió publicada i partits polítics. No és d’estranyar, hem de reconèixer que la informació que es va publicar era com a mínim “sorpresiva” pel volum i inadequada pel moment, però tots plegats en varem fer un gra massa i segurament no varem ser conscients del mal que fèiem a la dignitat de les institucions catalanes.

Vist en perspectiva, qui va perdre més amb la polèmica va ser Catalunya. La notícia era fruit d’una estratègia coneguda en el moment de plena negociació del model de finançament i era una notícia pel mercat de l’opinió “espanyola”: Catalunya demana un finançament just quan malgasta els recursos públics que ja disposa. Des de Catalunya els propis partits polítics del govern es llancen a la crítica del President del Parlament sense pietat i “compren” sense complexos la crítica. Esquerra Republicana codifica la crítica amb arguments de víctima (“només s’atreveixen amb Esquerra”) i els mitjans del més ranci centralisme espanyolista s’apunten un nou punt més al seu marcador de l’erosió al Govern i les institucions de Catalunya.

Hem de blindar millor la segona autoritat del país i això mereix més responsabilitat per part dels partits (tots els partits!). No defenso la crítica a l’abús però sí que crec convenient equilibrar millor la crítica responsable amb el risc d’erosió de les institucions i critico l’aprofitament partidista del partits catalans sense valorar els “danys col·laterals” de la intensitat improporcionalitat de la crítica sobre la credibilitat de les institucions del país.

Les institucions públiques han de ser garants de transparència i ús adequat dels recursos públics però alhora han de ser responsables de fer pedagogia a la ciutadania. La dignitat de la política institucional, aquesta dignitat perduda després de 30 anys de democràcia, passa també per explicar que un professional de la política necessita un sou digne i recursos per exercir la seva feina. Algú es planteja que els metges no tinguin sous dignes, o els mestres, o els mossos? Tan lluny veiem els polítics de les institucions que no els considerem professionals al servei de la ciutadania?

La principal de les crítiques aparegudes ha estat que la despesa del President del Parlament era “sumptuosa”, especialment en un moment de crisi econòmica. Podem estar d’acord que podia ser excessiva, però no oblidem que es justificava per facilitar la feina de la segona autoritat del país. L’exercici digne de la seva funció segurament és independent del cicle econòmic en què ens trobem, fel pel qual associar “sumptuositat” i crisi no semblava massa pertinent. Es queixava l’”entorn” del President que era un atac al seu partit: una visió miop d’aquells que redueixen les estratègies a tàctiques partidistes pel curt termini; i si era una voluntat d’erosió de la institució? Compte amb les reaccions en calent perquè ens fan prendre decisions poc coherents: si no era sumptuós, per què s’ha acabat retirant? Si era per exercir millor les seves funcions, per què ens hem de quedar amb un President del Parlament indignament desproveït dels serveis per fer millor la seva tasca institucional?

Tots plegats ens ho hem de fer mirar perquè no veig la mateixa intensitat en la crítica a la “sumptuositat” històrica d’altres institucions de l’Estat.