Convencions i congressos

Fa un parell de setmanes CpC organitzava la seva novena Convenció. Era la Convenció que certificava la continuïtat de l’associació amb una clara voluntat de reforçar la seva vessant cívica. Els associats varen fer confiança en un equip de continuïtat en la Junta Rectora amb dues noves incorporacions (en Rafa i en Mateu) que encara donaran més embranzida a un equip amb ganes de treballar unes campanyes, que estic segur, acabaran tenint un impacte polític i ciutadà molt rellevant.

CpC ja treballa en una proposta de reforma constitucional de tall federal, una demanada de Llei Electoral catalana, un debat obert sobre renda bàsica de ciutadania i una aposta clara per la participació ciutadana en l’àmbit municipal. Tinc el privilegi de formar part de la Junta Rectora que en els propers anys han d’ajudar a fer realitat aquestes campanyes i per això estic agraït a tots els socis que han cregut que podia ser d’ajuda per materialitzar-ho.

La Convenció va ser tranquil·la (algú ho confon amb “light”) però el debat identitari de l’associació ja l’hem deixat enrere i ara ens focalitzem sobre el consens compartit que és hora de treballar i mobilitzar a una ciutadania amb ganes d’actuar i amb set de tenir un projecte de futur estratègicament robust per Catalunya. Sí, no varem fer massa soroll, sobretot si ens comparem amb l’enrenou que ha suposat el Congrés d’ERC.

Ahir finalitzava en 25è Congrés Nacional d’ ERC. Ahir a quarts de nou del vespre intentava sortir a sopar amb el meu company (sentimental, de vida, “marit”... ) i uns bons amics (gairebé tots militants d’ERC o simpatitzants molt pròxims). Per aquesta raó em vaig dirigir a l’Edifici Fòrum a recollir-los amb l’esperança que, tal i com es preveia, el Congrés hagués ja finalitzat.

Malauradament el procés d’elecció de l’executiva semblava que s’havia encallat i la logística de la votació i el recompte s’havien alentit... els “marits” damnificats ens tocava esperar una estona més. Mentre esperàvem vaig tenir oportunitat de veure a alguns col·legues que comparteixen tasques d’assessors en el Govern i alguns companys de carrera: alguns convidats convertits en admirables escriptors d’èxit i altres que son membres del Govern d’Entesa. Algun d’ells, en trobar-me a la barra de l’improvisat bar de l’ Edifici Fòrum, em mirava com preguntant: “què fa un noi com tu en un lloc com aquest?” al que havia de respondre: “intentant recuperar la meva parella abduïda pel Congrés des de les 9 del matí”. Davant la meva petició de comprensió per conciliar vida política i familiar el meu interlocutor s’afanyava a apuntar: “ ja saps... som un partit assembleari...”

No seré jo qui posi en dubte la validesa d’un model assembleari, que fomenti la participació dels militats en la presa de decisions , que opti per la transparència, que tingui poder per escollir un a un els membres de la seva executiva i que públicament es puguin mesurar, ja que aquella mateixa nit es publicaven, els vots de suport a cada un dels membres de l’executiva i dels consellers nacionals.

Una part del procés congressual crec que ha de ser reconegut en el sentit que apropa la lògica de la participació dels partits a la lògica de la participació democràtica que exerceix la ciutadania que no està vinculada a cap partit, i en aquest sentit no s’ha de menystenir com un element que apropa la política (diguem-ne partidista) a la ciutadania.

Al mateix temps, a l’altre banda de l’equació, crec que un partit assembleari ha de fer un esforç encara més majúscul per cohesionar lideratges i donar estabilitat programàtica i estratègica si opta a ser un partit de govern creïble per la mateixa ciutadania que valora l’esforç de transparència i democràcia interna. Crec que en aquest punt el congrés ha punxat clarament.

Malgrat tot el soroll de fons i les lectures interessades i esbiaixades de les forces conservadores, de moment ha quedat clar que tots els catalanistes d’esquerres continuem considerant que compartir un projecte comú de govern és la millor manera de compartir i garantir una visió estratègica del que volem que sigui la Catalunya del futur.

"Transportant" seguretat i confiança

Acostumava a ser la “ventafocs” del sistema sanitari i en els darrers anys s’ha fet un esforç per posar-la en la primera línia de la discussió de la política sanitària. Silent, discreta, però molt efectiva, la política de promoció, protecció i prevenció de la salut (el que coneixem com a Salut Pública) es troba en un moment històric a Catalunya: el Govern ha aprovat el projecte de Llei de Salut Pública de Catalunya. Encara li queda un llarg recorregut parlamentari però el missatge projectat pel Govern és clar: compromís per fer de les accions i els serveis de salut pública, un dret dels ciutadans, alhora que situa la salut pública al capdavant de les prioritats de l'acció de govern, per abordar la salut, no només des de l'atenció a la malaltia, sinó de manera integral incloent-hi la prevenció i la promoció de la salut.

Aquesta és una llei llargament esperada i pionera a nivell estatal i europeu, no només perquè estipula, per exemple, una cartera de serveis en l’àmbit de la prevenció, promoció i protecció de la salut; sinó perquè, a més, introdueix fórmules de gestió modernes i properes al territoris i als municipis.

Per altra banda és una llei que posa sobre la taula alguns aspectes molt propis dels nostres temps i que requereixen una reflexió pausada: una demanda creixent de seguretat davant eventualitats de caràcter mundial. Fenòmens com la grip aviar o la malaltia de les vaques boges, són només alguns exemples d’aspectes rellevants d’unes societats cada cop més globalitzades i que alhora exigeixen més garanties de seguretat sobre la integritat física, mental i fins i tot social de la ciutadania. Sense ser-ne del tot conscients reclamem una salut pública potent, reclamem un garantia de seguretat.

La confiança i la seguretat són, per tant, valors en alça d’una societat fràgil davant múltiples riscos de dimensions globals: pandèmies que no coneixen fronteres, mercats constrets i disparats en els preus, institucions sense capacitat de regulació global... posar bases per què la ciutadania se senti més segura (i una llei de Salut Pública ens hi ajuda) és fonamental per garantir cohesió i confiança i, per tant, progrés.

L’equilibri és tan fràgil que una parada patronal del transport terrestre ha generat una inquietud majúscula i sortosament redreçada. En la base de la inquietud hi havia dos elements bàsics: per una banda el vertigen de ser conscients que en la base del conflicte estava la pròpia estructura econòmica occidental i el model energètic vigent; per l’altra, la sensació d’impotència davant el trencament de la màgia pròpia d’una societat moderna i de consum que garanteix un abastiment de productes sempre inacabable.

Segurament caldrà prendre bona nota del que ha succeït aquests dies: enfront de la fragilitat de l’equilibri dels mercats competitius, la força de l’autoritat pública. Enfront de l’amenaça, la confiança en reforçar les institucions. Enfront del crit, el diàleg.