Debat rigorós sobre el copagament sanitari (II)

Tenim un bon sistema sanitari (ens ho demostren els indicadors que normalment fem servir en les comparacions internacionals tan a nivell de resultats en salut com a nivell de confiança i satisfacció de la ciutadania) però també tenim un sistema sanitari cada cop més fràgil (més població, més innovació, més costos, més expectatives de la ciutadania). En un sistema d’accés universal i gratuït als serveis sanitaris, com el català, la gestió de les llistes d’espera (reduint els temps d’accés) i la garantia de la qualitat assistencial per evitar que les classes mitjanes no desertin del sistema, han de continuar essent una de les prioritats de la política sanitària.

Però mantenir els nivells de qualitat assolits i corregir les mancances i debilitats detectades requereix d’un acord polític, professional i ciutadà amb visió de futur. Necessitem consolidar una política sanitària orientada a la comunitat, que incentivi l’ús responsable dels recursos públics per part dels professionals i de la ciutadania, que identifiqui la salut en totes les polítiques públiques (habitatge, mobilitat, medi ambient, educació...) i que garanteixi la qualitat de l’assistència. Avui tenim clar, també, que ens calen més recursos per una sanitat clarament i històricament sub-finançada en un context pressupostari precari de la Generalitat. Avui més que mai ens cal un acord de finançament ja improrrogable.

La sanitat catalana pot estar en risc si no actuem amb previsió i pactem, entre tots els agents implicats, el model sanitari de les properes generacions. Necessitem pactar alguns elements clau: quina cartera de prestacions públiques volem finançar entre tots?, quins mecanismes articulem per la seva ampliació i finançament?, quin paper han de jugar els professionals?, com redirigim recursos de l’assistència cap a al salut pública? quins temps d’espera màxims ens dotem en un sistema nacional de salut que té en les llistes d’espera una de les seves característiques estructurals?...

Alguns han volgut circumscriure el debat de la sostenibilitat de la qualitat i equitat del sistema sanitari català a la discussió sobre el co-pagament. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen, el que hem de pensar és com els reformem per fer-los més equitatius i més útils. Si son un mecanisme de racionalització d’ús, de consciència de cost i equilibren l’equitat: estudiem-ho; si les noves prestacions han d’estar només parcialment finançades públicament per garantir la qualitat i gratuïtat de les que tenim: discutim-ho; si l’ Estat central no es pot desentendre del finançament d’un model que pot morir d’èxit: parlem-ho.

Posposar el debat excusant-nos en la crisi econòmica segurament és jugar tàcticament a fer veure que no hi ha fragilitats en el sistema. És justament perquè hi ha crisi que cal un debat seriós i rigorós sobre el futur del principal dels sistemes de garantia de la cohesió social del país. Anem avançant ja en el debat?

Debat rigorós sobre el copagament sanitari (I)

Els mitjans de comunicació van treure partit de les declaracions que la consellera Geli va realitzar en el marc d'una reunió a IESE amb representants de la industria farmacèutica. A la pregunta sobre si era partidària de reformar el co-pagament farmacèutic: va dir que si, en la línia de fer-lo més equitatiu i en el marc d'una millora del finançament sanitari i la introducció de mesures que permetin a la ciutadania prendre consciència de la despesa pública associada als serveis sanitaris.

Els mitjans feia mesos que buscaven una excusa per reprendre el debat sobre el co-pagament i del posicionament de la "reforma" del co-pagament plantejat per la consellera hem passat a la discussió sobre la "introducció" de co-pagaments. El debat s'ha generat de nou i cal posar-li rigorositat. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen: les persones actives paguen el 40% dels fàrmacs, les prestacions que no estan en cartera pública tenen un pagament del 100% i en un model d'accés gratuït i universal als sistemes sanitaris les llistes d'espera son el mecanisme d'equilibri entre oferta i demanda (introduint una taxa en termes de cost d'oportunitat de l'espera). Posats a tenir evidència sobre l'evolució del co-pagament (més enllà del debat) la realitat és que aquest govern el que ha fet en els darrers anys ha estat disminuir notablement els co-pagaments d'algunes prestacions, per exemple les de l'odontologia infantil (que han passat del 100% al 0% al quedar inclosa a la cartera de serveis) o d'alguns serveis de rehabilitació que fins fa pocs anys no eren inclosos en el catàleg de prestacions.

Però tornem al debat obert: cal revisar i re formular els co-pagaments sanitaris? Si, cal fer-ho. Tenim prou evidència com per saber que l'actual co-finançament de les prestacions farmacèutiques és inequitatiu i que el criteri de condició de pensionista és poc sensible en termes d'equitat. Caldria re formular el co-pgament farmacèutic vinculant-lo a criteris de renda (menys renda, menys co-pagament) i criteris de cost-efectivitat (millor cost-efectivitat, menys co-pagament). Una reforma amb aquesta orientació permetria majors garanties d'equitat i més incentius de qualitat i competència per la industria farmacèutica. El debat sobre el co-pagament segurament s'ha de centrar sobre la discussió de com revisem i ampliem la cartera pública de prestacions i serveis. Les restriccions pressupostàries del sistema sanitari no permeten un creixement infinit de les prestacions, però malgrat això la pressió creixent de la ciutadania per obtenir més i millors prestacions ens ha de fer reflexionar sobre noves formes de finançament. Una d'aquestes formes seria plantejar que les actuals prestacions que estan fora de la cartera pública de prestacions pogués obtenir algun tipus de subvenció (i permetés passar d'un co-pagament del 100% a un depenent de la capacitat de renda, la vulnerabilitat d'exclusió social o de l'evidència sobre el cost efectivitat de la prestació). D'aquesta manera l'avanç en termes d'equitat seria irrefutable.

Segurament la ciutadania no entén per què es posa sobre la taula el debat sobre el co-pagament en plena crisi. Estic d'acord, esperem a tancar el model de finançament per saber en quin marc de finançament sanitari ens situem. Però per molt que millori el marc pressupostari els recursos seguiran essent escassos i el debat sobre el co-pagament haurà de tornar a aflorar. Parlar-ne també es d'esquerres, sobre tot si es planteja en termes de reforma i millora de l'equitat i en termes de garantir que el nostre sistema sanitari és sostenible i segueix essent atractiu per totes les classes socials del país. Volem un model de qualitat i és per això que el debat rigorós sobre el co-pagament ha d'estar sobre la taula.