S’han donat dos fenòmens ben interessants darrerament: un referèndum per la independència de Catalunya i una desmesurada i hiper-actuada reacció de l’Estat central. Tots dos fenòmens són molt coherents amb la constatació que la realitat social al nostre país està cada vegada més desconnectada de la realitat de l’opinió publicada, que no pública, o de l’opinió política institucional, que no política a seques.
Si tenim un exemple clar que les prioritats polítiques institucionals (ben alimentades per opinions publicades) i les necessitats del dia a dia dels nostres ciutadans (en plena crisi econòmica galopant) estan en freqüència d’ona diferents, ha estat aquests dies on sembla que a Catalunya, de nou, el debat està centrat en la bandera i no en la velocitat de creació de llocs de treball (si es permet la simplificació). Que no s’entengui que ho critico, simplement ho constato, i conseqüentment proposo entomar-ho.
L’estratègia de mobilització i publicitat del món independentista és adequada pels seus interessos d’eixamplar la base social que s’acosta a la independència per superar un Estat de les autonomies que encara no respon a les expectatives d’autogovern legitimades, en referèndum estatutari, pel poble de Catalunya. Al meu entendre és una estratègia de curt abast que capitalitza la síndrome del “català emprenyat” davant la indecisió d’un tribunal constitucional que molts creiem que no hauria d’estar posant en dubte, ni per procediment, ni per esperit constitucional vigent, ni per legitimitat democràtica, el darrer pacte estatutari.
Un referèndum municipal sobre la independència de Catalunya, per cert amb una participació menor a la de les darreres eleccions municipals, és un exercici interessant de participació ciutadana en un país poc acostumat a les consultes però que entra més en el marc de la propaganda i agitació ideològica que de la legitimitat democràtica, sobretot quan les regles de la seva interpretació no estan ni pactades ni regulades.
Si hem après alguna cosa de l’experiència d’Arenys és que és sa preguntar però també és sa que les consultes es facin amb la intenció de legitimar els resultats i no d’omplir una més de les estratègies de “marketing” per aconseguir un lideratge ideològic independentista, que avui, i de forma sostinguda en els darrers anys, amb prou feines supera el 20% de la població catalana.
Posats a discutir de nou al voltant de la bandera, fem-ho bé: imprimim velocitat a la llei de consultes i mantinguem un compromís polític creïble a través d’un futur referèndum nacional (autènticament representatiu) que el que plantegi sigui una pregunta realista i lògica: si estem disposats a canviar la constitució per encabir Catalunya en un marc federal realista i que doni resposta, sense tensions, al model d’autogovern que una majoria significativa de la població de Catalunya estaria disposada a exigir a Espanya.
Molts votaríem “si” a un referèndum d’àmbit nacional que plantegés una reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, donés poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garantís el plurilingüisme, articulés l’Estat en clau clarament plurinacional, garantís la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegués la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.
Molts dels que pretesament voten ara un “si” frívol a la independència de Catalunya es sentirien millor amb un “si” raonable a la via federal de la reforma constitucional que defensem des de CpC. Molts “si” frívols a la independència responen al “miratge” sobiranista que oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social. Si no garantim a mig termini un estat federal, asimètric i cooperatiu avalat per una majoria social que desitja compartir un projecte haurem de començar a plantejar altres solucions que a dia d’avui no semblen ni majoritàries ni robustes.
Mentre això no passa, no oblidem, tampoc, posar un ull a la crisi econòmica que afecta al benestar de milions de conciutadans del país....
Si tenim un exemple clar que les prioritats polítiques institucionals (ben alimentades per opinions publicades) i les necessitats del dia a dia dels nostres ciutadans (en plena crisi econòmica galopant) estan en freqüència d’ona diferents, ha estat aquests dies on sembla que a Catalunya, de nou, el debat està centrat en la bandera i no en la velocitat de creació de llocs de treball (si es permet la simplificació). Que no s’entengui que ho critico, simplement ho constato, i conseqüentment proposo entomar-ho.
L’estratègia de mobilització i publicitat del món independentista és adequada pels seus interessos d’eixamplar la base social que s’acosta a la independència per superar un Estat de les autonomies que encara no respon a les expectatives d’autogovern legitimades, en referèndum estatutari, pel poble de Catalunya. Al meu entendre és una estratègia de curt abast que capitalitza la síndrome del “català emprenyat” davant la indecisió d’un tribunal constitucional que molts creiem que no hauria d’estar posant en dubte, ni per procediment, ni per esperit constitucional vigent, ni per legitimitat democràtica, el darrer pacte estatutari.
Un referèndum municipal sobre la independència de Catalunya, per cert amb una participació menor a la de les darreres eleccions municipals, és un exercici interessant de participació ciutadana en un país poc acostumat a les consultes però que entra més en el marc de la propaganda i agitació ideològica que de la legitimitat democràtica, sobretot quan les regles de la seva interpretació no estan ni pactades ni regulades.
Si hem après alguna cosa de l’experiència d’Arenys és que és sa preguntar però també és sa que les consultes es facin amb la intenció de legitimar els resultats i no d’omplir una més de les estratègies de “marketing” per aconseguir un lideratge ideològic independentista, que avui, i de forma sostinguda en els darrers anys, amb prou feines supera el 20% de la població catalana.
Posats a discutir de nou al voltant de la bandera, fem-ho bé: imprimim velocitat a la llei de consultes i mantinguem un compromís polític creïble a través d’un futur referèndum nacional (autènticament representatiu) que el que plantegi sigui una pregunta realista i lògica: si estem disposats a canviar la constitució per encabir Catalunya en un marc federal realista i que doni resposta, sense tensions, al model d’autogovern que una majoria significativa de la població de Catalunya estaria disposada a exigir a Espanya.
Molts votaríem “si” a un referèndum d’àmbit nacional que plantegés una reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, donés poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garantís el plurilingüisme, articulés l’Estat en clau clarament plurinacional, garantís la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegués la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.
Molts dels que pretesament voten ara un “si” frívol a la independència de Catalunya es sentirien millor amb un “si” raonable a la via federal de la reforma constitucional que defensem des de CpC. Molts “si” frívols a la independència responen al “miratge” sobiranista que oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social. Si no garantim a mig termini un estat federal, asimètric i cooperatiu avalat per una majoria social que desitja compartir un projecte haurem de començar a plantejar altres solucions que a dia d’avui no semblen ni majoritàries ni robustes.
Mentre això no passa, no oblidem, tampoc, posar un ull a la crisi econòmica que afecta al benestar de milions de conciutadans del país....
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari