Recentment hem conegut els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la percepció ciutadana de les polítiques del govern de la Generalitat. En aquesta enquesta l’atur i la precarietat laboral es situen com a temes prioritaris de la ciutadania.
La percepció global de l’actuació de l’executiu català es manté pràcticament igual que en el darrer tall de l’enquesta i les polítiques més ben valorades són, per ordre de major valor, les de salut, transport públic, medi ambient i serveis socials.
Entre els resultats més comentats per l’ “opinió publicada” s’ha destacat la pèrdua de confiança en la política d’immigració i la percepció, per més del 43% dels catalans, que la immigració és “més aviat perjudicial” pel país. A més l’enquesta revela que el finançament autonòmic només és percebut com un tema prioritari pel 2,3% de la ciutadania.
L’enquesta ens convida a algunes conclusions preliminars: la crisi accentua alguns “tics” socials que poden alimentar actituds perilloses d’intolerància; la confiança en algunes polítiques socials que vertebren la cohesió social són robustes i, finalment, la “política institucional” clàssica explica malament el seus projectes (el discurs de la prioritat política s’allunya de la percepció de prioritat ciutadana). En el moment en què la pròpia ciutadania exposa que estaria majoritàriament disposada a mantenir o fins i tot incrementar els impostos per mantenir o augmentar els serveis públics (més del 70% dels enquestats), també declara que el nou finançament per Catalunya no és prioritari: un contradicció? Més aviat la declaració d’un estat d’ànim.
La percepció d’inutilitat del debat sobre el finançament autonòmic és hereva de la percepció dels discursos vinculats a l’Estatut: la política vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. De vegades és difícil veure les prioritats polítiques a llarg termini, ja que si no haguéssim votat primer l'Estatut, no tindríem ara la força per exigir un nou finançament. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és marcar perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten el nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.
Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política des de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. Som tants, que estem disposats a demostrar des de CpC que 50.000 catalans i catalanes, a través d’una iniciativa legislativa popular, recolzaran que el Parlament de Catalunya aprovi la llei bàsica que ens reconciliï amb la política institucional: una llei electoral catalana que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, propiciant unes eleccions més transparents, més obertes, més participades i més radicalment democràtiques.
La percepció global de l’actuació de l’executiu català es manté pràcticament igual que en el darrer tall de l’enquesta i les polítiques més ben valorades són, per ordre de major valor, les de salut, transport públic, medi ambient i serveis socials.
Entre els resultats més comentats per l’ “opinió publicada” s’ha destacat la pèrdua de confiança en la política d’immigració i la percepció, per més del 43% dels catalans, que la immigració és “més aviat perjudicial” pel país. A més l’enquesta revela que el finançament autonòmic només és percebut com un tema prioritari pel 2,3% de la ciutadania.
L’enquesta ens convida a algunes conclusions preliminars: la crisi accentua alguns “tics” socials que poden alimentar actituds perilloses d’intolerància; la confiança en algunes polítiques socials que vertebren la cohesió social són robustes i, finalment, la “política institucional” clàssica explica malament el seus projectes (el discurs de la prioritat política s’allunya de la percepció de prioritat ciutadana). En el moment en què la pròpia ciutadania exposa que estaria majoritàriament disposada a mantenir o fins i tot incrementar els impostos per mantenir o augmentar els serveis públics (més del 70% dels enquestats), també declara que el nou finançament per Catalunya no és prioritari: un contradicció? Més aviat la declaració d’un estat d’ànim.
La percepció d’inutilitat del debat sobre el finançament autonòmic és hereva de la percepció dels discursos vinculats a l’Estatut: la política vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. De vegades és difícil veure les prioritats polítiques a llarg termini, ja que si no haguéssim votat primer l'Estatut, no tindríem ara la força per exigir un nou finançament. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és marcar perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten el nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.
Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política des de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. Som tants, que estem disposats a demostrar des de CpC que 50.000 catalans i catalanes, a través d’una iniciativa legislativa popular, recolzaran que el Parlament de Catalunya aprovi la llei bàsica que ens reconciliï amb la política institucional: una llei electoral catalana que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, propiciant unes eleccions més transparents, més obertes, més participades i més radicalment democràtiques.
Entrades
