Moment de la Via Federal

Corren temps de discurs sobiranista a Catalunya i és moment, segurament, de clarificar els conceptes i contrastar definitivament els projectes polítics que tenen en l’horitzó el debat sobre la independència de Catalunya.

Catalunya ha estat tradicionalment i segueix essent motor d’un concepte federal d’Espanya. I ho ha estat just per defensar la nació entesa com a unió de ciutadans identificats a un projecte comú, compartit i definit fora de l’autoafirmació per contrast amb altres nacions.

No ens confonguem: el nacionalisme català ha basat tradicionalment la seva actuació en nodrir de “nació” l’anhel d’un Estat (i no al revés), i repeteix al nostre país allò que en el seu moment els Estats diguem-ne tradicionals (entre ells l’espanyol) varen fer per consolidar-se com a tals: reivindicar el contrast, la diferència o la incomprensió com a eix definidor del propi Estat i no com a millor solució per assegurar el benestar de la ciutadania. Més enllà de la descentralització política, el federalisme és una filosofia política entroncada en la concepció democràtica de la convenció, del pacte, de la tradició “republicanista” i clarament diferenciada del liberalisme i el comunitarisme.

El federalisme és fonamentalment una concepció diferent de l’Estat en que justament aquest no es vincula, necessàriament, a una sola i exclusiva nació: no és l’autodefinició nacional per contrast la que defineix l’Estat sinó l’articulació de la convivència a través de la suma. No hi ha dubte: el federalisme és una idea més moderna que supera l’arcaic Estat-Nació del marc ideològic independentista.

Nacionalistes, espanyols o catalans, parteixen de la mateixa concepció exclusiva i confrontada de l’Estat; els federalistes (que són majoria) concilien la identitat nacional amb l’articulació del poder polític en els territoris. Catalunya és en essència federal: ho és per tradició política i social. Un repàs ràpid a les dades que periòdicament publica el Centre d’ Estudis d’ Opinió és incontestable: el 70% dels ciutadans de Catalunya defensen un model d’orientació federal i entre ells més d’un 30% defensen explícitament que Catalunya sigui un estat en una Espanya federal (lluny de l’estable 17% que opta explícitament per un estat independent).

És clarament injust titllar els federalistes de poc compromís amb el país; tan injust com valorar l’estima del país en clau d’avaluar el “pedegree” nacional. Els federalistes no pretenem superar cap test d’aquest tipus, volem treballar per una articulació de l’Estat adequada a la voluntat de la majoria de catalans. La via autonòmica actual està clarament superada pel desplegament dels nous Estatuts d’autonomia i hem de començar a treballar per un marc constitucional més federal que l’actual. Per aconseguir-ho necessitem un reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, doni poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garanteixi el plurilingüisme, articuli l’Estat en clau clarament plurinacional, garanteixi la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegui la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.

Alguns independentistes parlen d’ ”il·lusionisme” federal; permetin a mi referir-me al “miratge” sobiranista d’aquells que pretenen defensar la independència com la única sortida, la més senzilla i la que garantirà els més alts nivells de benestar. Sota aquest “miratge” s’oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social.

En els darrers temps la independència es frivolitza, tan per aquells que se la creuen com per aquells que la reivindiquen “tàcticament”. En aquests temes no hem de fer “ trampes”: no explicar clarament tant els beneficis com els costos de l’opció independentista ens porta a pensar que la independència és el primer i únic òptim possible. La independència serà una solució de segon òptim quan realment haguem esgotat les possibilitats del primer dels òptims possibles: un estat federal, asimètric i cooperatiu garantit per una majoria social que desitja compartir un projecte.

Prioritats polítiques, prioritats ciutadanes

Recentment hem conegut els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la percepció ciutadana de les polítiques del govern de la Generalitat. En aquesta enquesta l’atur i la precarietat laboral es situen com a temes prioritaris de la ciutadania.

La percepció global de l’actuació de l’executiu català es manté pràcticament igual que en el darrer tall de l’enquesta i les polítiques més ben valorades són, per ordre de major valor, les de salut, transport públic, medi ambient i serveis socials.

Entre els resultats més comentats per l’ “opinió publicada” s’ha destacat la pèrdua de confiança en la política d’immigració i la percepció, per més del 43% dels catalans, que la immigració és “més aviat perjudicial” pel país. A més l’enquesta revela que el finançament autonòmic només és percebut com un tema prioritari pel 2,3% de la ciutadania.

L’enquesta ens convida a algunes conclusions preliminars: la crisi accentua alguns “tics” socials que poden alimentar actituds perilloses d’intolerància; la confiança en algunes polítiques socials que vertebren la cohesió social són robustes i, finalment, la “política institucional” clàssica explica malament el seus projectes (el discurs de la prioritat política s’allunya de la percepció de prioritat ciutadana). En el moment en què la pròpia ciutadania exposa que estaria majoritàriament disposada a mantenir o fins i tot incrementar els impostos per mantenir o augmentar els serveis públics (més del 70% dels enquestats), també declara que el nou finançament per Catalunya no és prioritari: un contradicció? Més aviat la declaració d’un estat d’ànim.

La percepció d’inutilitat del debat sobre el finançament autonòmic és hereva de la percepció dels discursos vinculats a l’Estatut: la política vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. De vegades és difícil veure les prioritats polítiques a llarg termini, ja que si no haguéssim votat primer l'Estatut, no tindríem ara la força per exigir un nou finançament. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és marcar perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten el nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.

Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política des de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. Som tants, que estem disposats a demostrar des de CpC que 50.000 catalans i catalanes, a través d’una iniciativa legislativa popular, recolzaran que el Parlament de Catalunya aprovi la llei bàsica que ens reconciliï amb la política institucional: una llei electoral catalana que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, propiciant unes eleccions més transparents, més obertes, més participades i més radicalment democràtiques.