Els resultats de les darreres eleccions no per ser més rotunds deixen de ser igualment decebedors: Catalunya és orfe avui d’un relat de país. En plena efervescència independentista els partits que defensaven un full de ruta secessionista compatible a mig termini amb el dels federalistes, es fraccionen en partits més radicalitzats. Els federalistes, motor de canvis del marc de relació amb Espanya a partir de les reformes estatutàries, són víctimes d’una manca de resposta creïble davant l’ofensiva del Tribunal Constitucional; i els guanyadors de les eleccions han recollit el sentiment d’ofegament i desencís amb el projecte d’Espanya però sense presentar un relat creïble de país. CiU governarà gràcies a una campanya basada en una estratègia mercadotècnica; no d’un projecte polític clar, entenedor i compartit amb una majoria social.
Si avui Catalunya és orfe d’un relat de país és perquè especialment el socialisme català ha tocat fons en el seu model de partit “bi-àlmic” i perquè el nacionalisme conservador (ben recolzat per l’opinió publicada, més que pública) ha capitalitzat una millor gestió del relat “emocional”, que no polític, a cop de demoscòpia i tàctica pròpia dels partits tradicionals en processos electorals.
Han guanyat aquells que han optat per no parlar clar quan es tracta d’atraure votants (vendre un “sobiranisme” buit de contingut); no posicionar-se en temes transcendents de país que poguessin allunyar a part dels seus votants captius (és CiU un partit independentista?); o proposar allò que les enquestes diuen que ven, encara que el votant no sàpiga exactament del que es tracta, per ser més metafòric que plausible (el concert vestit de “pacte fiscal”). En definitiva han guanyat aquells que han sabut gestionar el relat “emocional” del “seny”, l”orgull” i la “nació” sense oferir realment un relat polític de país.
L’enfocament tàctic del PSC no ha estat massa diferent, encara que notablement poc efectiu: “segmenta ànimes i guanyaràs”. Aquesta màxima no ha funcionat en cap de les dues darreres eleccions i si a això se li suma una manca de la més mínima gestió de les emocions col·lectives el resultat és una històrica i estrepitosa derrota del socialisme català en les eleccions que li són més pròpies (les catalanes).
Entre les conseqüències més notables del 28-N està el debat de refundació del PSC, que té interès més enllà del propi partit, ja que enfoca un debat de relat de país en tres eixos de regeneració: nacional, social i democràtica.
En l’àmbit nacional i després de 30 anys en què el socialisme català ha alimentat el monstre de les dues ànimes (catalanista i espanyolista) mobilitzant segmentadament electorats diferents com si de dos països es tractessin; és el moment de la síntesi federal en el sí de la pròpia Catalunya. Discrepo personalment d’aquells que en el propi PSC diuen que el debat de la “bandera” és secundari, i discrepo també d’aquells que defensen que en el sí del socialisme aquest és un debat superat (negar el problema no és aportar una solució). La generació que represento, fills de la transició i llunyans al franquisme, exigim al socialisme català un discurs coherent del catalanisme progressista, un discurs únic per col·lectius i territoris que sintetitzi, més que superi, el debat de les dues ànimes.
La generació que ha governat el catalanisme oficialista del PSC ha estat incapaç de “catalanitzar” el discurs socialista del cinturó roig de Barcelona, incapaç de generar un sentiment compartit de pertinença al país i les seves institucions. Enmig d’una generació perduda, la generació nascuda als 70, emergeix en la cerca d’un discurs socialista coherent de cohesió nacional. La síntesi del pacte federal amb Espanya, per molts, comença per reclamar una veu pròpia del socialisme català al Congrés que lideri una reforma constitucional de tall plenament federal. La lectura del Tribunal Constitucional sobre la Constitució vigent obliga a una reforma que blindi les aspiracions nacionals i de pacte amb Espanya que va representar el nou Estatut.
Pel que fa a la regeneració democràtica, el PSC té l’oportunitat de liderar un procés d’actualització de les estructures clàssiques partidistes. Si el PSC vol convertir-se de nou en el partit hegemònic del catalanisme progressista, caldrà que modernitzi les seves formes d’actuació política institucional. Ara té l’oportunitat de democratitzar la seva vida interna i d’erigir-se en el defensor d’una llei electoral catalana que apropi els electors als seus representants a través de llistes més obertes, major proporcionalitat territorial i mecanismes de retiment de comptes pel compliment dels compromisos electorals.
L’implacable crisi econòmica ha impactat durament en les bases ideològiques de l’esquerra europea. Els socialistes no han estat una excepció. En un marc de crisi originada per la manca d’un govern econòmic “polititzat” a nivell internacional i hostatges de les lleis de l’especulació dels mercats financers, el govern socialista ha pres mesures molt dures que fan trontollar les bases de l’estat del benestar al nostre país. La regeneració del discurs socialista passa també per una actualització del model de cohesió social. Només aquells que realment creuen en l’estat del benestar estaran disposats a reformar-lo per fer-lo sostenible. Durant els darrers anys el PSC ha apostat per la tebiesa en el debat sobre elements essencials d’aquesta sostenibilitat: corresponsabilitat del ciutadà en l’ús dels serveis públics, model d’administració pública, gestió de les prestacions públiques, reforma de l’estructura fiscal... són deures pendents d’aclariment pel model de cohesió social que defensa el PSC.
Velles receptes i segones parts mai van ser bones. Molts poden tenir avui la temptació de duplicar plataformes, reinventar associacions, publicar manifestos o recuperar corrents que vulguin liderar el debat refundacional del socialisme català. Altres poden tenir fins i tot la temptació de parlar de persones, d’equips i de lideratges personalistes. Al meu entendre el debat refundacional del PSC és una oportunitat per relligar a tots els catalanistes progressistes orfes de projecte clar i cohesionador per a Catalunya. Pactem primer les idees, defensem primer els missatges, teixim les complicitats: primer el relat, després les persones.
Si avui Catalunya és orfe d’un relat de país és perquè especialment el socialisme català ha tocat fons en el seu model de partit “bi-àlmic” i perquè el nacionalisme conservador (ben recolzat per l’opinió publicada, més que pública) ha capitalitzat una millor gestió del relat “emocional”, que no polític, a cop de demoscòpia i tàctica pròpia dels partits tradicionals en processos electorals.
Han guanyat aquells que han optat per no parlar clar quan es tracta d’atraure votants (vendre un “sobiranisme” buit de contingut); no posicionar-se en temes transcendents de país que poguessin allunyar a part dels seus votants captius (és CiU un partit independentista?); o proposar allò que les enquestes diuen que ven, encara que el votant no sàpiga exactament del que es tracta, per ser més metafòric que plausible (el concert vestit de “pacte fiscal”). En definitiva han guanyat aquells que han sabut gestionar el relat “emocional” del “seny”, l”orgull” i la “nació” sense oferir realment un relat polític de país.
L’enfocament tàctic del PSC no ha estat massa diferent, encara que notablement poc efectiu: “segmenta ànimes i guanyaràs”. Aquesta màxima no ha funcionat en cap de les dues darreres eleccions i si a això se li suma una manca de la més mínima gestió de les emocions col·lectives el resultat és una històrica i estrepitosa derrota del socialisme català en les eleccions que li són més pròpies (les catalanes).
Entre les conseqüències més notables del 28-N està el debat de refundació del PSC, que té interès més enllà del propi partit, ja que enfoca un debat de relat de país en tres eixos de regeneració: nacional, social i democràtica.
En l’àmbit nacional i després de 30 anys en què el socialisme català ha alimentat el monstre de les dues ànimes (catalanista i espanyolista) mobilitzant segmentadament electorats diferents com si de dos països es tractessin; és el moment de la síntesi federal en el sí de la pròpia Catalunya. Discrepo personalment d’aquells que en el propi PSC diuen que el debat de la “bandera” és secundari, i discrepo també d’aquells que defensen que en el sí del socialisme aquest és un debat superat (negar el problema no és aportar una solució). La generació que represento, fills de la transició i llunyans al franquisme, exigim al socialisme català un discurs coherent del catalanisme progressista, un discurs únic per col·lectius i territoris que sintetitzi, més que superi, el debat de les dues ànimes.
La generació que ha governat el catalanisme oficialista del PSC ha estat incapaç de “catalanitzar” el discurs socialista del cinturó roig de Barcelona, incapaç de generar un sentiment compartit de pertinença al país i les seves institucions. Enmig d’una generació perduda, la generació nascuda als 70, emergeix en la cerca d’un discurs socialista coherent de cohesió nacional. La síntesi del pacte federal amb Espanya, per molts, comença per reclamar una veu pròpia del socialisme català al Congrés que lideri una reforma constitucional de tall plenament federal. La lectura del Tribunal Constitucional sobre la Constitució vigent obliga a una reforma que blindi les aspiracions nacionals i de pacte amb Espanya que va representar el nou Estatut.
Pel que fa a la regeneració democràtica, el PSC té l’oportunitat de liderar un procés d’actualització de les estructures clàssiques partidistes. Si el PSC vol convertir-se de nou en el partit hegemònic del catalanisme progressista, caldrà que modernitzi les seves formes d’actuació política institucional. Ara té l’oportunitat de democratitzar la seva vida interna i d’erigir-se en el defensor d’una llei electoral catalana que apropi els electors als seus representants a través de llistes més obertes, major proporcionalitat territorial i mecanismes de retiment de comptes pel compliment dels compromisos electorals.
L’implacable crisi econòmica ha impactat durament en les bases ideològiques de l’esquerra europea. Els socialistes no han estat una excepció. En un marc de crisi originada per la manca d’un govern econòmic “polititzat” a nivell internacional i hostatges de les lleis de l’especulació dels mercats financers, el govern socialista ha pres mesures molt dures que fan trontollar les bases de l’estat del benestar al nostre país. La regeneració del discurs socialista passa també per una actualització del model de cohesió social. Només aquells que realment creuen en l’estat del benestar estaran disposats a reformar-lo per fer-lo sostenible. Durant els darrers anys el PSC ha apostat per la tebiesa en el debat sobre elements essencials d’aquesta sostenibilitat: corresponsabilitat del ciutadà en l’ús dels serveis públics, model d’administració pública, gestió de les prestacions públiques, reforma de l’estructura fiscal... són deures pendents d’aclariment pel model de cohesió social que defensa el PSC.
Velles receptes i segones parts mai van ser bones. Molts poden tenir avui la temptació de duplicar plataformes, reinventar associacions, publicar manifestos o recuperar corrents que vulguin liderar el debat refundacional del socialisme català. Altres poden tenir fins i tot la temptació de parlar de persones, d’equips i de lideratges personalistes. Al meu entendre el debat refundacional del PSC és una oportunitat per relligar a tots els catalanistes progressistes orfes de projecte clar i cohesionador per a Catalunya. Pactem primer les idees, defensem primer els missatges, teixim les complicitats: primer el relat, després les persones.
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari