DIARI DE DAVID ELVIRA

Qualitat sanitària en temps de crisis, un debat pendent?

2011-03-21T14:26:00.002+01:00

Sembla que ens llancem a analitzar la situació del sistema sanitari sense preguntar-nos en profunditat si les reflexions que emetem responen allò que realment és important (que no necessàriament urgent). Si és important encertar en les respostes, és essencial saber què preguntem, com ho preguntem, quan ho preguntem i a qui ho preguntem. Si no atinem a preguntar bé, de poc servirà queixar-nos de la manca de solidesa, transcendència , robustesa o qualitat de les respostes que alguns “opinadors” socials i del sistema ens donen sobre el futur de la salut del nostre model sanitari. La frivolitat analítica, millor deixar-la per carn de tertúlia periodística.

És per tot això que m’ha interessat l’editorial que el Dr. Repullo escriu al darrer número de la “Revista de Calidad Asistencial”. Per tots coneguts i sense deixar indiferent a ningú, el Dr. Repullo encerta en aquesta nota tant en la pregunta que s’autoformula, com en la síntesi de les recomanacions que emanen del seu diagnòstic de situació. Es trobava a faltar una reflexió sintètica (encara que no sempre compartida en els detalls) com la que al meu entendre proposa el cap de Planificació de l’Escola Nacional de Sanitat.

Davant l’efervescència del debat de la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut (debat com sempre liderat per Catalunya i posposat a la resta de l’Estat per obligacions del calendari electoral, bàsicament), s’agraeix que algú delimiti correctament el que en preocupa: “¿podrem sostenir el SNS en les actuals condicions d’universalitat, amplitud de cartera prestacional, accessibilitat geogràfica i temporal, i qualitat assistencial? “ El Dr. Repullo aposta per un “si” condicionat a unes reformes que em permetré “rellegir”. Per començar tres elements de context a tenir en compte:

Hi ha baixos costos dels “errors pressupostaris”: els rendiments marginals plans en els guanys en salut que suposa l’actual nivell de despesa sanitària ens fan tan difícil obtenir guanys significatius en salut com a fruit d’un increment puntual de la despesa, com empitjorar significativament si ens equivoquem en la redistribució dels recursos sanitaris pràcticament “congelats” del proper quinquenni (pel que ens avancen). Per tant toca més ajustar que retallar.
Hem generat reserva “muscular” en el sistema: el diferencial notable de creixement pressupostari sobre el PIB dels darrers anys ens permet tenir reserves suficients pels ajustos. Però múscul no és greix i cal destriar el gra de la palla per no confondre un augment de pes (fruit de la tonificació muscular dels darrers anys ) amb “pràctiques sedentàries” del sistema sanitari.
La normalitat habitual no és garantia de qualitat: cal reconèixer que part del “teixit adipós” intrínsec del sistema sanitari és fruit de la comoditat d’acceptar com a “normal” la pràctica “habitual” (en alguns casos “atolondrada” com es refereix l’autor). Un cop d’ull a pràctiques clíniques diferencials injustificades entre territoris ens ha de fer saltar les alarmes amb més freqüència del que fins ara es fa (imprescindible, per tant, conèixer-les prèviament!).

Un punt de reflexió sobre el marc d’anàlisi descrit fins el moment: no hi ha culpables (els ciutadans ni apareixen). Si hem de mirar a algú a qui llegir en primera instància la cartilla m’inclinaria, segurament, pels meso-gestors que dissenyen incentius clínics perversos. En tot cas, més que aflorar errors, m’inclino per parlar dels eufemístics “potencials de millora”. En una relectura lliure del Dr. Repullo m’inclinaria per:

Creure’ns l’eficiència i moure els recursos intrasectorialment: un sistema sanitari sense parets, integrat, integral, eficient i productiu implica que els recursos segueixin el pacient i no quedin captius del terciarisme mal ubicat. És obvi, però: serà que els sistemes de pagament hospitalari existents estan pervertits per criteris poc clínics i més per criteris de recerca, prestigi professional i innovació que encareixen la pràctica habitual?
El tractament crònic, el desllorigador: gastem i invertim en salut per aportar resultats (“outcomes”) no productes (“outputs”) i per això ens hem de centrar en aportar valor a través de centrar-nos en allò que és efectiu, greu (garantia d’equitat) i eficient. El tractament al malalt crònic ha estat i segueix essent el màxim exponent de les potencials millores organitzacionals i clíniques. O és que no tenim clar que el que fa car el sistema no és el terciarisme sinó pagar la cronicitat o la banalitat a “preu de terciari”?
Els sanitaris, servidors públics: el temps i la “laboralització” creixent d’alguns col·lectius professionals ha donat lloc a una desafecció creixent entre el professional sanitari i el seu compromís comunitari. Un element que era intrínsec a l’exercici de la seva professió s’ha diluït en aquesta societat que alguns qualifiquen de creixentment “líquida”. Reprendre el protagonisme de la reforma sanitària des del dia a dia de l’assistència és un imperatiu i per tant cal recuperar, a tots els nivell de gestió, el discurs dels valors que hi ha darrera la creació, consolidació i sosteniment d’un sistema nacional de salut com el nostre. O és que no estan vigents els nostres compromisos cap a les generacions que en precedeixen i ens segueixen?

M’apunto, per tant, a les reflexions finals de l’autor: tots els actors del sistema, en base a les nostres responsabilitats, hem de treballar contra el “confortable estat del malestar” evitant que altres, amb interessos allunyats de l’interès comú, trobin una escletxa per perpetuar o introduir interessos purament particulars.

Treball, Benestar...Salut

2011-03-09T17:00:00.001+01:00

És interessant fer un cop d’ull i reflexionar sobre el comentari que en darrer número de “Gestión Clínica y Sanitaria” fa el Dr. Pons (Departament de Salut). En la seva contribució analitza l’article de Benach J. i altres (“Reducing the health inequalities associated with employment conditions. BMJ.2010;340:c2154”). L’article en qüestió recorda que existeix una relació entre atur, precarietat laboral, condicions de treball i nivell de salut. En un moment de profunda crisi econòmica que ha disparat l’atur (en el cas espanyol clarament jove i feminitzat i amb percentatges del 20%), reflexions d’aquest tipus són més que oportunes.
Ens recorden els autors que treballar per una major equitat en els sistemes de benestar pot reduir el “gap” en salut i que per tant un dels elements més rellevants per generar salut és aplicar “salut en totes les polítiques”. A Catalunya portem anys estudiant, prioritzant i aplicant una política de salut pública reforçada a través d’una llei pròpia i pionera i amb el disseny i l’aplicació de programes d’impacte que han fet bona l’estratègia per disposar d’escoles, treballs i barris saludables.
Comparteixo una de les afirmacions que l’autor fa en el seu comentari: “...no es tanto el bienestar global de una sociedad lo que influye en la salud, sino como se distribuye entre sus miembros dicho bienestar...”. Avui més que mai, les polítiques de cohesió social tornen a ser bàsiques per assegurar que la crisi econòmica no impactarà sobre el capital de salut de la nostre societat (veure http://www.emconet.org). Avui fer política sanitària ha de passar per fomentar estratègies de promoció, prevenció i protecció de la salut, no tan sols perquè són clarament més cost efectives sinó perquè són clarament més sostenibles i robustes al llarg del temps. Al mateix temps la millor política de salut pública en aquest moments és segurament fer polítiques de cohesió ja que són múltiples les evidències que demostren la relació entre el nivell de desigualtat i la salut (mortalitat cardiovascular, embaràs adolescent, obesitat, addiccions...). El Dr. Pons ens recorda com ja Virchow afirmava que la medicina, malgrat l’aplastant paradigma biològic imperant en l’actualitat, era i és una ciència social i que la política no és més que la medicina a gran escala. Prenem nota per garantir que en aquest sentit passem de la “medicina basada en l’evidència” a les “polítiques basades en l’evidència”.

Informació sanitària, capital intangible

2011-02-24T12:39:00.002+01:00

A Catalunya partim d’un marc de planificació estable des de la dècada dels 80. S’ha fet esforços considerables en la definició d’objectius de salut i en la implantació d’estratègies d’actuació. Com tot procés de planificació, l’avaluació esdevé un component crític que permet que la planificació sigui sostenible, coherent en el temps, sensible a les diferències territorials i dels grups de població, així com orientada a la millora en termes d’efectivitat, eficiència, equitat i qualitat del sistema.
L’avaluació és especialment important en el camp de la salut en uns moments en que l’aparició de nous fenòmens de tipus social (nova ciutadania), demogràfic (envelliment) i sanitari (avanç tecnològic) requereixen d’una resposta àgil i adequada en termes sanitaris, socials i econòmics. Entre els principals reptes per garantir processos adequats d’avaluació del sistema sanitari cal un perfeccionament, encara major, dels sistemes d’informació. Només amb una informació rellevant, vàlida i comparable podem identificar problemes de salut o del sistema sanitari, seguir tendències o avaluar intervencions. Es dóna, per tant, un flux ascendent de dades/informació, i descendent de coneixement. Aquest flux està sustentat en processos no sempre ben definits i tecnologies no sempre desenvolupades o adequades per agilitzar la tramesa de dades, la seva compactació, el seu anàlisis i la seva distribució en forma de coneixement orientat a l’avaluació o la presa de decisions informada. La informació de què es disposa actualment pateix de problemes derivats d’una insuficient cobertura d’alguns dels més importants aspectes de la salut i del sistema, dificultats per comparar la informació recollida entre organitzacions i experts o una escassa disseminació que dificulta l’accessibilitat d’aquesta informació per part de diferents agents clau del sistema. En aquest sentit sota els principis de màxima transparència, màxima disponibilitat i màxima accessibilitat per part de ciutadans, professionals, investigadors, gestors, planificadors i avaluadors del sistema; la informació sanitària ha de tendir a la major estandardització, integració i disseminació.
Tradicionalment s’ha disposat d’informació fragmentada, vinculada monogràficament a l’activitat de cada organització i estructurada en departaments estancs que han evolucionat autònomament sense una visió global sistèmica. En el moment actual, no totes les dades disponibles són necessàries per a l’avaluació en el sistema sanitari, però al mateix temps altres serien desitjables i no estan disponibles en temps i forma adequades. No es poden, per tant, cobrir completament els principis desitjables d’accés i transparència requerits per un sistema d’informació sanitària robust, solvent i comparable al d’altres països amb sistemes sanitaris similars al català. Al marge de la disponibilitat tecnològica que en els darrers anys ha mostrat un impuls molt important, calen també millores substancials en els processos d’estandardització i integració de la informació sanitària. Cal facilitar-ne la seva captació i processament per obtenir indicadors sanitaris en base a consensos clínics de codificació o catàlegs compartits que garanteixen una integració adequada de la informació. Cal tenir informació per avaluar la qualitat del sistema.

L’avaluació dels sistemes sanitaris apareix en l’agenda política i científica de la majoria del països occidentals. Els nostres sistemes sanitaris, influïts per la necessitat de major transparència i retiment de comptes estan apostant pel desenvolupament de mesures d’anàlisi de la qualitat del sistema. Catalunya no pot ser una excepció i haurà de fer un esforç en la consolidació dels seus sistemes d'informació.

Posant ordre a la racionalitat del pressupost sanitari

2011-02-03T17:33:00.002+01:00

Parlar de com racionalitzar la despesa sanitària ha esdevingut un tema d’alta prioritat política a Catalunya des del moment que el dèficit pressupostari de la Generalitat s’ha identificat gairebé unívocament a la desviació pressupostària de la prestació sanitària. És per això que en el debat és bo recuperar racionalitat i ponderació.

Per començar: ha costat molts anys convèncer que la despesa social, en general, no és simplement “una despesa”; sinó que és especialment una inversió: en capital humà, en capital social i en algunes àrees, com la sanitària, amb un notable impacte en altres sectors econòmics ben posicionats per configurar un nou paradigma de model econòmic (la biotecnologia o el sector dels sistemes i les tecnologies de la informació en serien alguns exemples). És per això que cal ser prudents en l’aplicació de mesures de contenció (altrament dites de“racionalització”) pressupostària excessivament “lineals” o que no exploten potencials millores d’eficiència que no per més complicades en el disseny i l’execució, són menys recomanables i sostenibles en el temps.

Avui, en el seu article, el professor Puig-Junoy apunta en una direcció de reformes que em permeto reinterpretar:

- El discurs de l’eficiència no és incompatible amb el del reconeixement de la manca de suficiència financera històrica del sistema sanitari: Catalunya segueix estant per sota del finançament sanitari per càpita dels països o territoris amb renda per càpita similar a la nostra. El comportament econòmic dels serveis sanitaris (estrictament més de luxe que de necessitat) pressiona cap a l’increment de la despesa global per càpita (pressió que haurà de ser satisfeta per la via de la despesa pública o de la despesa privada). No és casualitat que cada quinquenni el sistema necessiti una injecció sobrevinguda de recursos d’entre 2000 i 3000 M€ (va succeir després de la I Conferència de Presidents i es va tornar a repetir amb el nou model de finançament autonòmic). És això una mostra inequívoca d’ineficiència sistèmica? No, és un comportament esperat de costos, amb un import addicional de recursos que en el 2004 van servir per assumir despesa desplaçada d’exercicis anteriors i treballar amb pressupostos sanitaris reals i el 2010 ha servit per disposar d’un coixí financer que ha evitat un dèficit pressupostari més alt del sector salut.

- La lògica del comportament esperat dels costos sanitaris en un marc d’insuficiència financera sistèmica no esgota l’exploració de les potencials millores en eficiència: ja que dues terceres parts de la despesa estan vinculades a elements sobre els que la gestió pot modular i influir (i que per tant no són estrictament demogràfics o epidemiològics). Si el principal conductor del cost sanitari és la seva prestació mitja, la solució a una correcta “racionalització”del pressupost cal buscar-la bàsicament en la gestió i finançament de les prestacions.

- La gestió racional i eficient de les prestacions no és incompatible amb la millora de l’equitat: les solucions lineals (reduccions unilaterals i homogènies dels pressupostos sanitaris), sense tenir en compte, per exemple, l’impacte sobre la salut de prestacions substitutives, a banda de no garantir eficiència posen en perill aspectes d’equitat i qualitat de l’atenció. Catalunya avui gasta poc (en termes de comparatives internacionals), però hi ha marge per gastar millor i convèncer, per tant, que no s’ha de gastar necessàriament menys. Optar per reforçar la capacitat d’avaluació de les noves (i antigues!!) prestacions en termes de cost-utilitat; vincular la reforma del copagament en termes d’impacte terapèutic de la prestació (no reduir la discussió a copagament si, copagament no) o impulsar mecanismes de co-responsabilitat pública-privada en el finançament de la innovació farmacèutica són vies poc explorades, poc discutides, poc planificades i malauradament menys implantades.

Copagament: debat i evidència

2011-01-20T09:54:00.002+01:00

Quan el focus sobre el dèficit públic a Catalunya s'ha posat en les prestacions sanitàries tornen eterns debats. Un dels millors antídots per evitar debats estèrils és trobar arguments basats en evidència. Això és el que aporta un article com el comentat per Gestión Clínica y Sanitaria (número de primavera del 2010, pàgina 34) : "Increased ambulatory care copayments and hospitalizations among the elderly. N Engl J Med. 2010;362(4):320-8." de Trivedi AN et al. en que conclou que "el aumento de la corresponsabilidad financiera del usuario para el cuidado ambulatorio entre los pacientes ancianos puede tener efectos adversos sobre la salud y además puede incrementar el gasto total en asistencia sanitaria".

Personalment he defensat un model de reestructuració del copagament que guanyés en eficiència i equitat (evitant sacralitzar-lo com a instrument únic de sostenibilitat o com a instrument orientat al finançament del sistema). Estudis com el comentant reforcen la necessitat d'una estratègia que va més enllà de pagar per visites, és redissenyar els instruments de responsabilitat financera dels usuaris. En definitiva el problema no està tant en el copagament com en el disseny del finançament de la cartera , antiga i nova, de serveis i prestacions. Sota el meu punt de vista, i per evitar els riscos descrits per l'article, caldria re formular el copagament farmacèutic vinculant-lo a criteris de renda (menys renda, menys co-pagament) i criteris de cost-efectivitat (millor cost-efectivitat, menys co-pagament). Una reforma amb aquesta orientació permetria majors garanties d'equitat i més incentius de qualitat i competència per la industria farmacèutica. El debat sobre el copagament segurament s'ha de centrar sobre la discussió de com revisem i ampliem la cartera pública de prestacions i serveis. Les restriccions pressupostàries del sistema sanitari no permeten un creixement infinit de les prestacions, però malgrat això la pressió creixent de la ciutadania per obtenir més i millors prestacions ens ha de fer reflexionar sobre noves formes de finançament. Una d'aquestes formes seria plantejar que les actuals prestacions que estan fora de la cartera pública de prestacions pogués obtenir algun tipus de subvenció (i permetés passar d'un co-pagament del 100% a un depenent de la capacitat de renda, la vulnerabilitat d'exclusió social o de l'evidència sobre el cost efectivitat de la prestació). D'aquesta manera l'avanç en termes d'equitat seria irrefutable.

La seguretat de pacients a Catalunya

2011-01-16T15:01:00.002+01:00

Podeu trobar en aquests links una bona descripció de l'estratègia i resultats del programa de seguretat de pacients en els darrers anys (especial d' Annals de Medicina):

L'estratègia en seguretat del pacient a Catalunya

F. Álava, J. Davins, D. Elvira i col·ls

Detecció d’esdeveniments adversos produïts per medicaments en pacients hospitalitzats
Grup de Treball de la Societat Catalana de Farmàcia Clínica

Estudi prospectiu multicèntric sobre la freqüència de la infecció de l’espai quirúrgic en cirurgia electiva de càncer de còlon i recte després de l’aplicació de mesures de prevenció

X. Serra-Aracil, M. I. García-Domingo, D. Parés i col·ls

David Elvira participa a "Valor Afegit" de TV3: el preu de la salut

2010-12-26T14:17:00.002+01:00

Participo en aquest programa en que analitzem la partida principal del pressupost de la Generalitat. Les meves aportacions van en la línia de destacar les principals fonts d'increment de la despesa sanitària, de la gestió de les urgències o de l'impacte sobre l'economia dels serveis sanitaris del pais.

David Elvira a 'L'Entrevista' del 3/24: la donació de sang

2010-12-26T13:34:00.004+01:00

En motiu del Dia Mundial del Donant de Sang, l'espai "L'Entrevista" del 3/24 m'entrevista per parlar de la donació de sang.

Un relat pendent per a Catalunya

2010-12-09T14:25:00.001+01:00

Els resultats de les darreres eleccions no per ser més rotunds deixen de ser igualment decebedors: Catalunya és orfe avui d’un relat de país. En plena efervescència independentista els partits que defensaven un full de ruta secessionista compatible a mig termini amb el dels federalistes, es fraccionen en partits més radicalitzats. Els federalistes, motor de canvis del marc de relació amb Espanya a partir de les reformes estatutàries, són víctimes d’una manca de resposta creïble davant l’ofensiva del Tribunal Constitucional; i els guanyadors de les eleccions han recollit el sentiment d’ofegament i desencís amb el projecte d’Espanya però sense presentar un relat creïble de país. CiU governarà gràcies a una campanya basada en una estratègia mercadotècnica; no d’un projecte polític clar, entenedor i compartit amb una majoria social.

Si avui Catalunya és orfe d’un relat de país és perquè especialment el socialisme català ha tocat fons en el seu model de partit “bi-àlmic” i perquè el nacionalisme conservador (ben recolzat per l’opinió publicada, més que pública) ha capitalitzat una millor gestió del relat “emocional”, que no polític, a cop de demoscòpia i tàctica pròpia dels partits tradicionals en processos electorals.

Han guanyat aquells que han optat per no parlar clar quan es tracta d’atraure votants (vendre un “sobiranisme” buit de contingut); no posicionar-se en temes transcendents de país que poguessin allunyar a part dels seus votants captius (és CiU un partit independentista?); o proposar allò que les enquestes diuen que ven, encara que el votant no sàpiga exactament del que es tracta, per ser més metafòric que plausible (el concert vestit de “pacte fiscal”). En definitiva han guanyat aquells que han sabut gestionar el relat “emocional” del “seny”, l”orgull” i la “nació” sense oferir realment un relat polític de país.

L’enfocament tàctic del PSC no ha estat massa diferent, encara que notablement poc efectiu: “segmenta ànimes i guanyaràs”. Aquesta màxima no ha funcionat en cap de les dues darreres eleccions i si a això se li suma una manca de la més mínima gestió de les emocions col·lectives el resultat és una històrica i estrepitosa derrota del socialisme català en les eleccions que li són més pròpies (les catalanes).

Entre les conseqüències més notables del 28-N està el debat de refundació del PSC, que té interès més enllà del propi partit, ja que enfoca un debat de relat de país en tres eixos de regeneració: nacional, social i democràtica.

En l’àmbit nacional i després de 30 anys en què el socialisme català ha alimentat el monstre de les dues ànimes (catalanista i espanyolista) mobilitzant segmentadament electorats diferents com si de dos països es tractessin; és el moment de la síntesi federal en el sí de la pròpia Catalunya. Discrepo personalment d’aquells que en el propi PSC diuen que el debat de la “bandera” és secundari, i discrepo també d’aquells que defensen que en el sí del socialisme aquest és un debat superat (negar el problema no és aportar una solució). La generació que represento, fills de la transició i llunyans al franquisme, exigim al socialisme català un discurs coherent del catalanisme progressista, un discurs únic per col·lectius i territoris que sintetitzi, més que superi, el debat de les dues ànimes.

La generació que ha governat el catalanisme oficialista del PSC ha estat incapaç de “catalanitzar” el discurs socialista del cinturó roig de Barcelona, incapaç de generar un sentiment compartit de pertinença al país i les seves institucions. Enmig d’una generació perduda, la generació nascuda als 70, emergeix en la cerca d’un discurs socialista coherent de cohesió nacional. La síntesi del pacte federal amb Espanya, per molts, comença per reclamar una veu pròpia del socialisme català al Congrés que lideri una reforma constitucional de tall plenament federal. La lectura del Tribunal Constitucional sobre la Constitució vigent obliga a una reforma que blindi les aspiracions nacionals i de pacte amb Espanya que va representar el nou Estatut.

Pel que fa a la regeneració democràtica, el PSC té l’oportunitat de liderar un procés d’actualització de les estructures clàssiques partidistes. Si el PSC vol convertir-se de nou en el partit hegemònic del catalanisme progressista, caldrà que modernitzi les seves formes d’actuació política institucional. Ara té l’oportunitat de democratitzar la seva vida interna i d’erigir-se en el defensor d’una llei electoral catalana que apropi els electors als seus representants a través de llistes més obertes, major proporcionalitat territorial i mecanismes de retiment de comptes pel compliment dels compromisos electorals.

L’implacable crisi econòmica ha impactat durament en les bases ideològiques de l’esquerra europea. Els socialistes no han estat una excepció. En un marc de crisi originada per la manca d’un govern econòmic “polititzat” a nivell internacional i hostatges de les lleis de l’especulació dels mercats financers, el govern socialista ha pres mesures molt dures que fan trontollar les bases de l’estat del benestar al nostre país. La regeneració del discurs socialista passa també per una actualització del model de cohesió social. Només aquells que realment creuen en l’estat del benestar estaran disposats a reformar-lo per fer-lo sostenible. Durant els darrers anys el PSC ha apostat per la tebiesa en el debat sobre elements essencials d’aquesta sostenibilitat: corresponsabilitat del ciutadà en l’ús dels serveis públics, model d’administració pública, gestió de les prestacions públiques, reforma de l’estructura fiscal... són deures pendents d’aclariment pel model de cohesió social que defensa el PSC.

Velles receptes i segones parts mai van ser bones. Molts poden tenir avui la temptació de duplicar plataformes, reinventar associacions, publicar manifestos o recuperar corrents que vulguin liderar el debat refundacional del socialisme català. Altres poden tenir fins i tot la temptació de parlar de persones, d’equips i de lideratges personalistes. Al meu entendre el debat refundacional del PSC és una oportunitat per relligar a tots els catalanistes progressistes orfes de projecte clar i cohesionador per a Catalunya. Pactem primer les idees, defensem primer els missatges, teixim les complicitats: primer el relat, després les persones.

Solució al “problema” espanyol: federació o autodeterminació de Catalunya

2010-01-07T17:20:00.003+01:00

El dia de reis en López Burniol (membre també de CpC) ens obsequiava amb un gran regal de reis: el seu article a El País , en que confirma la necessitat de fer un debat de calat federal que impliqui aspectes claus d’una reforma constitucional. Em quedo només amb alguns extractes:

“Lo que significa que, en la práctica, las opciones se reducen a dos: Estado federal o secesión. ¿Cómo hacer posible esta disyuntiva? Es precisa una reforma constitucional que sólo puede ser abordada tras un pacto previo entre el partido que esté en el gobierno y el primer partido en la oposición, es decir el PSOE y el PP, el PP y el PSOE. Un pacto abierto a los otros partidos que quieran sumarse. Ahora bien, para emprender esta senda hace falta vista larga y coraje. Algo que hoy no abunda.”

Parafrasejant a un col·lega de l’autor...

“(...) el conflicto histórico entre España y Cataluña es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquélla. (...) Si los españoles tuviesen coraje, desarrollarían el Estado Autonómico en sentido federal (Senado, organismos de colaboración verticales y horizontales, concreción de las competencias federales a ejercitar por la Administración central), dejando la puerta abierta para que pueda marcharse la comunidad autónoma que así lo quiera. Y, si los catalanes tuviesen coraje, concretarían lo que quieren y pondrían los medios para conseguirlo, sin renunciar a nada con el pretexto de que "Madrid" no lo permitirá".

I em faig meves les paraules del professor Ramoneda a les que fa esment el propi López Burniol:

“(...) ha llegado ya el momento de plantear las cosas sin rodeos: Cataluña quiere más poder y España no quiere dárselo. Quizá afrontar el problema directamente, sin eufemismos, facilitaría el entendimiento.”

La claredat d’una opinió escrita des de Catalunya per la resta de l’Estat em reafirma en que des de CpC tornarem a avançar un debat inevitable sobre la necessitat d’un nou pacte constitucional.

Som dels primers en dir-ho, i portem algun anys avançant-ho: el millor instrument pel desenvolupament nacional del nostre país avui és el desplegament estatutari. Això no vol dir que en algun moment calgui obrir el debat d’una reforma constitucional d’orientació plenament federal. I ho hem de fer amb claredat, posant totes les cartes sobre la taula, no escudant-nos en victimismes tàctics, oferint a la ciutadania del país solucions clares i fulls de ruta creïbles.

No ens valen etiquetes buides de contingut, ni promeses d'aquells que en la intimitat voten per la independència i en públic juguen a no tenir model, ni tampoc agitació independentista disfressada de legitimitat democràtica. Si cal canviar les regles del joc, fem-ho. El meu full de ruta és clar: ple desplegament estatutari i negociació paral·lela d’un nou pacte constitucional que de forma definitiva solucioni el problema territorial espanyol; federació o autodeterminació.

Nuevos retos en excelencia (article publicat a Diario Medico ; 04/12/2009)

2009-12-20T21:37:00.002+01:00

Cataluña ha sido pionera en Europa en la aplicación de un programa de acreditación hospitalaria; se inició en 1981 y en 1985 constituyó la herramienta básica para la creación de la Red Hospitalaria de Utilización Pública (XHUP), que agrupa los hospitales financiados con fondos públicos. La Ley de Ordenación Sanitaria de Cataluña, de 1991, otorga la competencia de acreditación a la Dirección General de Recursos Sanitarios del Departamento de Salud, que la utiliza como elemento estratégico que incide directamente en la mejora continuada de la calidad de las instituciones sanitarias.
En enero de 2006, con el objetivo de avanzar hacia un modelo más exigente en aspectos relacionados con el proceso asistencial y la obtención de buenos resultados, se inició un nuevo modelo de acreditación, basado en la experiencia adquirida a lo largo de veinticinco años y adaptado a las tendencias más modernas de gestión de la calidad a nivel europeo. Este nuevo proyecto se elaboró teniendo en cuenta los modelos de acreditación y certificación existentes y tomando una fuerte influencia del modelo de gestión de la European Foundation for Quality Management (EFQM). El nuevo modelo se ha ido aplicando a los centros de agudos y se diseñó de forma que permitiera su aplicación posterior al resto de líneas de servicios, adecuando los estándares a cada nivel asistencial (atención primaria, salud mental y adicciones, y atención sociosanitaria).
El objetivo principal del modelo de acreditación de Cataluña es garantizar un nivel de calidad para una organización competente mediante el impulso de la mejora progresiva de las organizaciones que se acreditan; si bien el objetivo final del modelo es introducir en las organizaciones lo que se conoce como la cultura de la excelencia. Una institución, para ser considerada excelente, debe obtener buenos resultados no sólo en indicadores relacionados con los pacientes, sino también en indicadores relacionados con los profesionales y con la sociedad en general. El modelo de acreditación en Cataluña apuesta por organizaciones basadas en el liderazgo comprometido por parte de sus gestores, que implantan una buena planificación estratégica, gestionan los procesos asistenciales de forma eficaz, crean alianzas mutuamente beneficiosas con otras organizaciones, gestionan los recursos de que dispone la organización de forma eficiente y consiguen una participación y motivación de los propios profesionales de la organización en el proyecto.
Para alcanzar estos objetivos, se diseñó un documento técnico de criterios y estándares de buena práctica, con la participación de los principales actores del sector, basado en el propio conocimiento de la realidad existente y de los distintos modelos de acreditación y certificación vigentes. El modelo también comportó un cambio en el proceso de gestión que es referente para una gestión pública más ágil y orientada al cliente. En este sentido, cabe destacar el papel que juegan las entidades evaluadoras que participan en la acreditación y siguen, a su vez, un proceso de autorización por parte del propio Departamento de Salud así como una rigurosa supervisión de sus actuaciones.
En todo momento el modelo de acreditación hospitalaria en Cataluña ha seguido los criterios de independencia, imparcialidad y confidencialidad, de acuerdo a la normativa nacional e internacional recogida en el decreto de acreditación catalán, y que cuenta con la colaboración de la Entidad Nacional de Acreditación (ENAC).
Conscientes del cambio importante de modelo y de las dificultades que todo cambio entraña, se diseñó un plan de formación tanto para los hospitales que debían acreditarse como para las entidades evaluadoras externas. Dicho plan tuvo muy buena acogida y facilitó que existiera una comunicación fluida, a todos los niveles, con la administración sanitaria. Asimismo, se desarrolló un plan de comunicación que abarcó a todos los protagonistas implicados en el proceso de todo el territorio. También se articularon mecanismos para recoger la opinión de los centros en cuanto a la comprensión y dificultades en el desarrollo del modelo con el fin de minimizar estas últimas.
Tras tres años de implantación creo que los actores implicados hacen una evaluación positiva del proceso. Es cierto que se asumían riesgos con el nuevo modelo, pero el tiempo, el consenso y la excelente vinculación de las entidades, gestores y profesionales del sector hospitalario en el proyecto han venido a dar la razón a todos aquéllos que desde el principio abogaron por un sistema de acreditación orientado a la excelencia que superara una visión miope y administrativista del proceso. Como resultado final en Cataluña disponemos hoy de 82 hospitales acreditados; 68 de la red pública y 14 del sector privado. El hecho de que justamente los centros privados (sin relación financiera con la aseguradora pública) también se hayan vinculado al proceso de acreditación demuestra que este modelo de fomento de la excelencia y de proyección objetiva de los niveles de calidad de las organizaciones hospitalarias, ha sido efectivo.
Ahora es el momento de asumir nuevos retos para entender la acreditación como el proceso de excelencia en el marco de un concepto transversal y dinámico de la calidad de los proveedores de servicios sanitarios. Un ciclo virtuoso que se inicia con las garantías mínimas de la autorización (cuyo nuevo modelo verá en breve la luz en Cataluña), pasa por el reconocimiento del nivel de calidad, a través de la acreditación, y consolida la apuesta por vincular calidad y seguridad del paciente. Es el momento, por tanto, de acelerar una nueva fase de estándares hospitalarios; iniciar un mecanismo de retorno de la información para favorecer el benchmark entre los centros (a partir de los más de 500 estándares disponibles); ampliar la acreditación de centros sociosanitarios y de salud mental en el 2010, así como disponer del modelo definitivo de acreditación de los centros de primaria a partir del 2010. La progresiva implantación de este nuevo modelo debe ser una herramienta de calidad eficaz, que garantice que nuestro sistema sanitario continúe siendo competente, sostenible y de la máxima calidad posible. El reto que nos imponemos como sector no es sencillo, pero nos avala el recorrido realizado conjuntamente por la Administración, los centros, sus gestores y, especialmente, los profesionales implicados en una apuesta por la calidad de nuestro sistema.

Frívoles independències...

2009-09-30T21:10:00.000+02:00

S’han donat dos fenòmens ben interessants darrerament: un referèndum per la independència de Catalunya i una desmesurada i hiper-actuada reacció de l’Estat central. Tots dos fenòmens són molt coherents amb la constatació que la realitat social al nostre país està cada vegada més desconnectada de la realitat de l’opinió publicada, que no pública, o de l’opinió política institucional, que no política a seques.

Si tenim un exemple clar que les prioritats polítiques institucionals (ben alimentades per opinions publicades) i les necessitats del dia a dia dels nostres ciutadans (en plena crisi econòmica galopant) estan en freqüència d’ona diferents, ha estat aquests dies on sembla que a Catalunya, de nou, el debat està centrat en la bandera i no en la velocitat de creació de llocs de treball (si es permet la simplificació). Que no s’entengui que ho critico, simplement ho constato, i conseqüentment proposo entomar-ho.

L’estratègia de mobilització i publicitat del món independentista és adequada pels seus interessos d’eixamplar la base social que s’acosta a la independència per superar un Estat de les autonomies que encara no respon a les expectatives d’autogovern legitimades, en referèndum estatutari, pel poble de Catalunya. Al meu entendre és una estratègia de curt abast que capitalitza la síndrome del “català emprenyat” davant la indecisió d’un tribunal constitucional que molts creiem que no hauria d’estar posant en dubte, ni per procediment, ni per esperit constitucional vigent, ni per legitimitat democràtica, el darrer pacte estatutari.

Un referèndum municipal sobre la independència de Catalunya, per cert amb una participació menor a la de les darreres eleccions municipals, és un exercici interessant de participació ciutadana en un país poc acostumat a les consultes però que entra més en el marc de la propaganda i agitació ideològica que de la legitimitat democràtica, sobretot quan les regles de la seva interpretació no estan ni pactades ni regulades.

Si hem après alguna cosa de l’experiència d’Arenys és que és sa preguntar però també és sa que les consultes es facin amb la intenció de legitimar els resultats i no d’omplir una més de les estratègies de “marketing” per aconseguir un lideratge ideològic independentista, que avui, i de forma sostinguda en els darrers anys, amb prou feines supera el 20% de la població catalana.

Posats a discutir de nou al voltant de la bandera, fem-ho bé: imprimim velocitat a la llei de consultes i mantinguem un compromís polític creïble a través d’un futur referèndum nacional (autènticament representatiu) que el que plantegi sigui una pregunta realista i lògica: si estem disposats a canviar la constitució per encabir Catalunya en un marc federal realista i que doni resposta, sense tensions, al model d’autogovern que una majoria significativa de la població de Catalunya estaria disposada a exigir a Espanya.

Molts votaríem “si” a un referèndum d’àmbit nacional que plantegés una reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, donés poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garantís el plurilingüisme, articulés l’Estat en clau clarament plurinacional, garantís la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegués la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.

Molts dels que pretesament voten ara un “si” frívol a la independència de Catalunya es sentirien millor amb un “si” raonable a la via federal de la reforma constitucional que defensem des de CpC. Molts “si” frívols a la independència responen al “miratge” sobiranista que oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social. Si no garantim a mig termini un estat federal, asimètric i cooperatiu avalat per una majoria social que desitja compartir un projecte haurem de començar a plantejar altres solucions que a dia d’avui no semblen ni majoritàries ni robustes.

Mentre això no passa, no oblidem, tampoc, posar un ull a la crisi econòmica que afecta al benestar de milions de conciutadans del país....

Suport "civil" a una Espanya més federal

2009-07-11T22:33:00.000+02:00

Quan ens acostem a dates crucials en què cal desencallar aspectes bàsics de l’autogovern de Catalunya, es multipliquen les mostres de suport per superar l’status quo autonomista i donar suport a la idea que si la via de les reformes estatutàries no prospera per garantir un pacte de convivència còmoda entre Catalunya i Espanya caldrà treballar per un nou pacte constitutiu de l’Estat.A unes setmanes de tancar el model de finançament que ha de garantir l’exercici efectiu del nostre autogovern, i a l’espera de conèixer la constitucionalitat de l’Estatut, no és casual que sectors rellevants de la nostra societat situïn en primera línia de la discussió política la necessitat d’avançar inequívocament cap a un model d’Espanya d’orientació més federal.Només fent un repàs dels articles d’en Ferran Mascarell (El socialisme català), del manifest públic liderat pels ex-consellers Vallès o Pomés (Una resposta ferma, un exercici de responsabilitat) o de l’acte promogut per la Fundació Catalunya s. XXI, ens adonem més que mai que sectors polítics, intel·lectuals, culturals i econòmics del nostre país estan per la defensa d’un model que superi el discurs superflu d’una Espanya Plural sense continguts o la venda partidista d’una independència que s’allunya de les necessitats i sobretot de les voluntats actuals de la ciutadania del nostre país (tal i com reiteradament confirma el CEO: Baròmetre d’Opinió Política).Són moltes ja les veus que reclamen que la resta de l’Estat, i especialment les forces de progrés espanyoles, reforcin un discurs polític clarament federal, i que el PSOE defensi la idea d’Espanya com la suma de la voluntat dels seus pobles de compartir projecte. Cal que siguin els socialistes espanyols els que defensin que la solidaritat no pot ser excusa per malmetre, retallar o denostar la voluntat d’autogovern i progrés de Catalunya.Ens sumem, com no podria ser d’altra manera, a seguir formant part d’aquells que defensem un canvi a Espanya i ho fem amb la ferma convicció que la societat civil, cultural, sindical, universitària, industrial o econòmica té a les seves mans liderar, juntament amb les forces polítiques del país, la reforma del model d’Estat pel segle XXI. Ara, més que mai, és el moment de dir i actuar per la reforma constitucional. Ara més que mai la Via Federal de CpC pren més sentit.

Llei electoral catalana: ja has signat?

2009-05-10T14:28:00.003+02:00

Feia dies que no feia una referència a la campanya http://www.lleielectoral.cat/. Hi ha novetats significatives a la campanya ILP 2.0: nous vídeos al youtube, un grup al facebook i també una causa del facebook que va creixent. La campanya per aconseguir 50.000 signatures i poder defensar una proposició de llei al parlament sembla que segueix amb força a jutjar per l'impacte creixent en els mitjans de comunicació i els posicionaments continus de diferents portaveus dels partits polítics.

http://www.facebook.com/home.php?#/group.php?gid=61975071889

El debat està ja està a l' opinió pública, ara resta el posicionament. Jo ho tinc clar: és el moment de forçar a un acord entre les forces polítiques catalanes per disposar d'una llei electoral pròpia. Quin acte pot ser més "sobiranista" que disposar d'una llei pròpia per escollir els nostres representants al parlament? com pot ser que després de dos estatuts estiguem regulats per una disposició transitòria estatal i no nacional? qui està en desacord de promocionar llistes més obertes, una distribució territorial més equitativa dels escons? qui no donarà suport a una sindicatura que permeti facilitar les dades per a que cada ciutadà valori el compliments dels programes electorals dels partits de govern i els partits de l'oposició? qui es pot negar a que els partits polítcs tinguin entre els seus objectius bàsics promocionar la participació electoral?

Ens creiem que hem de trencar la desafecció ciutadana amb els representants polítics institucionals? doncs és moment de passar a l'acció.

Patxi Lehendakari

2009-05-10T14:22:00.001+02:00

L’anàlisi de la polític basca és una tasca complicada, especialment des de la distància. Més enllà del context que ha portat a que Patxi López a trencar l’hegemonia del PNB com a partit de govern, és destacable observar l’estratègia de gestos del nou lehendakari.

La metàfora de l’exercici diferent del lideratge del país la tenim només comparant la forma en que Patxi López ha promès el seu càrrec:

Ibarretxe 2005:

"Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros, representantes del pueblo, juro desempeñar fielmente mi cargo".

López 2009:

“De pie en tierra vasca, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros representantes de la ciudadanía vasca, en recuerdo de los antepasados, prometo desde el respeto a la ley desempeñar fielmente mi cargo de lehendakari”

Poques paraules per uns missatges potents: la visió d’un país en que el lideratge polític del país és en essència laic; que projecta un sentit positiu i orgullós del país; que es manté dret davant les amenaces dels violents; que té en el respecte a la llei i als principis democràtics la base per a defensar els drets de ciutadania, que té voluntat de superar les etiquetes de puresa i essència “nacional”.

Un gest: un equip de govern amb un número significatiu d’independents compromesos amb un projecte de canvi del país que posa les bases d’un enteniment possible i esperem que proper entre totes de forces polítiques democràtiques basques.

Un desig: que el canvi sigui sostenible, que la violència s’esgoti com a via per la defensa de postulats polítics, que la llei de partits quedi en el calaix, que la democràcia articuli un país basc que visqui amb normalitat i en pau la defensa de qualsevol posicionament polític no violent.

Restaurar ponts entre ciutadania i política: llei electoral catalana

2009-04-05T13:57:00.001+02:00

De forma sostinguda i robusta la informació que ens va fent arribar el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) autonòmic és preocupant: la desafecció de la ciutadania amb la política institucional és creixent. La política és vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és que els partits marquin perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten al nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.

Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política i el reforç de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. En aquest sentit podem començar per posar al dia aquell instrument que mostra la incapacitat del nostre país per consensuar un element bàsic de salut democràtica i que representa el dret a decidir en el marc de l’exercici bàsic de la nostra sobirania: disposar d’ una llei electoral catalana. Una llei que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, més transparents, més oberts, més participats i més radicalment democràtics.

Consulteu: www.lleielectoral.cat.

Moment de la Via Federal

2009-02-07T16:47:00.002+01:00

Corren temps de discurs sobiranista a Catalunya i és moment, segurament, de clarificar els conceptes i contrastar definitivament els projectes polítics que tenen en l’horitzó el debat sobre la independència de Catalunya.

Catalunya ha estat tradicionalment i segueix essent motor d’un concepte federal d’Espanya. I ho ha estat just per defensar la nació entesa com a unió de ciutadans identificats a un projecte comú, compartit i definit fora de l’autoafirmació per contrast amb altres nacions.

No ens confonguem: el nacionalisme català ha basat tradicionalment la seva actuació en nodrir de “nació” l’anhel d’un Estat (i no al revés), i repeteix al nostre país allò que en el seu moment els Estats diguem-ne tradicionals (entre ells l’espanyol) varen fer per consolidar-se com a tals: reivindicar el contrast, la diferència o la incomprensió com a eix definidor del propi Estat i no com a millor solució per assegurar el benestar de la ciutadania. Més enllà de la descentralització política, el federalisme és una filosofia política entroncada en la concepció democràtica de la convenció, del pacte, de la tradició “republicanista” i clarament diferenciada del liberalisme i el comunitarisme.

El federalisme és fonamentalment una concepció diferent de l’Estat en que justament aquest no es vincula, necessàriament, a una sola i exclusiva nació: no és l’autodefinició nacional per contrast la que defineix l’Estat sinó l’articulació de la convivència a través de la suma. No hi ha dubte: el federalisme és una idea més moderna que supera l’arcaic Estat-Nació del marc ideològic independentista.

Nacionalistes, espanyols o catalans, parteixen de la mateixa concepció exclusiva i confrontada de l’Estat; els federalistes (que són majoria) concilien la identitat nacional amb l’articulació del poder polític en els territoris. Catalunya és en essència federal: ho és per tradició política i social. Un repàs ràpid a les dades que periòdicament publica el Centre d’ Estudis d’ Opinió és incontestable: el 70% dels ciutadans de Catalunya defensen un model d’orientació federal i entre ells més d’un 30% defensen explícitament que Catalunya sigui un estat en una Espanya federal (lluny de l’estable 17% que opta explícitament per un estat independent).

És clarament injust titllar els federalistes de poc compromís amb el país; tan injust com valorar l’estima del país en clau d’avaluar el “pedegree” nacional. Els federalistes no pretenem superar cap test d’aquest tipus, volem treballar per una articulació de l’Estat adequada a la voluntat de la majoria de catalans. La via autonòmica actual està clarament superada pel desplegament dels nous Estatuts d’autonomia i hem de començar a treballar per un marc constitucional més federal que l’actual. Per aconseguir-ho necessitem un reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, doni poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garanteixi el plurilingüisme, articuli l’Estat en clau clarament plurinacional, garanteixi la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegui la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.

Alguns independentistes parlen d’ ”il·lusionisme” federal; permetin a mi referir-me al “miratge” sobiranista d’aquells que pretenen defensar la independència com la única sortida, la més senzilla i la que garantirà els més alts nivells de benestar. Sota aquest “miratge” s’oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social.

En els darrers temps la independència es frivolitza, tan per aquells que se la creuen com per aquells que la reivindiquen “tàcticament”. En aquests temes no hem de fer “ trampes”: no explicar clarament tant els beneficis com els costos de l’opció independentista ens porta a pensar que la independència és el primer i únic òptim possible. La independència serà una solució de segon òptim quan realment haguem esgotat les possibilitats del primer dels òptims possibles: un estat federal, asimètric i cooperatiu garantit per una majoria social que desitja compartir un projecte.

Prioritats polítiques, prioritats ciutadanes

2009-02-07T15:49:00.001+01:00

Recentment hem conegut els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la percepció ciutadana de les polítiques del govern de la Generalitat. En aquesta enquesta l’atur i la precarietat laboral es situen com a temes prioritaris de la ciutadania.

La percepció global de l’actuació de l’executiu català es manté pràcticament igual que en el darrer tall de l’enquesta i les polítiques més ben valorades són, per ordre de major valor, les de salut, transport públic, medi ambient i serveis socials.

Entre els resultats més comentats per l’ “opinió publicada” s’ha destacat la pèrdua de confiança en la política d’immigració i la percepció, per més del 43% dels catalans, que la immigració és “més aviat perjudicial” pel país. A més l’enquesta revela que el finançament autonòmic només és percebut com un tema prioritari pel 2,3% de la ciutadania.

L’enquesta ens convida a algunes conclusions preliminars: la crisi accentua alguns “tics” socials que poden alimentar actituds perilloses d’intolerància; la confiança en algunes polítiques socials que vertebren la cohesió social són robustes i, finalment, la “política institucional” clàssica explica malament el seus projectes (el discurs de la prioritat política s’allunya de la percepció de prioritat ciutadana). En el moment en què la pròpia ciutadania exposa que estaria majoritàriament disposada a mantenir o fins i tot incrementar els impostos per mantenir o augmentar els serveis públics (més del 70% dels enquestats), també declara que el nou finançament per Catalunya no és prioritari: un contradicció? Més aviat la declaració d’un estat d’ànim.

La percepció d’inutilitat del debat sobre el finançament autonòmic és hereva de la percepció dels discursos vinculats a l’Estatut: la política vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. De vegades és difícil veure les prioritats polítiques a llarg termini, ja que si no haguéssim votat primer l'Estatut, no tindríem ara la força per exigir un nou finançament. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és marcar perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten el nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.

Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política des de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. Som tants, que estem disposats a demostrar des de CpC que 50.000 catalans i catalanes, a través d’una iniciativa legislativa popular, recolzaran que el Parlament de Catalunya aprovi la llei bàsica que ens reconciliï amb la política institucional: una llei electoral catalana que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, propiciant unes eleccions més transparents, més obertes, més participades i més radicalment democràtiques.

Debat rigorós sobre el copagament sanitari (II)

2008-11-23T18:29:00.005+01:00

Tenim un bon sistema sanitari (ens ho demostren els indicadors que normalment fem servir en les comparacions internacionals tan a nivell de resultats en salut com a nivell de confiança i satisfacció de la ciutadania) però també tenim un sistema sanitari cada cop més fràgil (més població, més innovació, més costos, més expectatives de la ciutadania). En un sistema d’accés universal i gratuït als serveis sanitaris, com el català, la gestió de les llistes d’espera (reduint els temps d’accés) i la garantia de la qualitat assistencial per evitar que les classes mitjanes no desertin del sistema, han de continuar essent una de les prioritats de la política sanitària.

Però mantenir els nivells de qualitat assolits i corregir les mancances i debilitats detectades requereix d’un acord polític, professional i ciutadà amb visió de futur. Necessitem consolidar una política sanitària orientada a la comunitat, que incentivi l’ús responsable dels recursos públics per part dels professionals i de la ciutadania, que identifiqui la salut en totes les polítiques públiques (habitatge, mobilitat, medi ambient, educació...) i que garanteixi la qualitat de l’assistència. Avui tenim clar, també, que ens calen més recursos per una sanitat clarament i històricament sub-finançada en un context pressupostari precari de la Generalitat. Avui més que mai ens cal un acord de finançament ja improrrogable.

La sanitat catalana pot estar en risc si no actuem amb previsió i pactem, entre tots els agents implicats, el model sanitari de les properes generacions. Necessitem pactar alguns elements clau: quina cartera de prestacions públiques volem finançar entre tots?, quins mecanismes articulem per la seva ampliació i finançament?, quin paper han de jugar els professionals?, com redirigim recursos de l’assistència cap a al salut pública? quins temps d’espera màxims ens dotem en un sistema nacional de salut que té en les llistes d’espera una de les seves característiques estructurals?...

Alguns han volgut circumscriure el debat de la sostenibilitat de la qualitat i equitat del sistema sanitari català a la discussió sobre el co-pagament. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen, el que hem de pensar és com els reformem per fer-los més equitatius i més útils. Si son un mecanisme de racionalització d’ús, de consciència de cost i equilibren l’equitat: estudiem-ho; si les noves prestacions han d’estar només parcialment finançades públicament per garantir la qualitat i gratuïtat de les que tenim: discutim-ho; si l’ Estat central no es pot desentendre del finançament d’un model que pot morir d’èxit: parlem-ho.

Posposar el debat excusant-nos en la crisi econòmica segurament és jugar tàcticament a fer veure que no hi ha fragilitats en el sistema. És justament perquè hi ha crisi que cal un debat seriós i rigorós sobre el futur del principal dels sistemes de garantia de la cohesió social del país. Anem avançant ja en el debat?

Debat rigorós sobre el copagament sanitari (I)

2008-11-02T19:29:00.001+01:00

Els mitjans de comunicació van treure partit de les declaracions que la consellera Geli va realitzar en el marc d'una reunió a IESE amb representants de la industria farmacèutica. A la pregunta sobre si era partidària de reformar el co-pagament farmacèutic: va dir que si, en la línia de fer-lo més equitatiu i en el marc d'una millora del finançament sanitari i la introducció de mesures que permetin a la ciutadania prendre consciència de la despesa pública associada als serveis sanitaris.

Els mitjans feia mesos que buscaven una excusa per reprendre el debat sobre el co-pagament i del posicionament de la "reforma" del co-pagament plantejat per la consellera hem passat a la discussió sobre la "introducció" de co-pagaments. El debat s'ha generat de nou i cal posar-li rigorositat. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen: les persones actives paguen el 40% dels fàrmacs, les prestacions que no estan en cartera pública tenen un pagament del 100% i en un model d'accés gratuït i universal als sistemes sanitaris les llistes d'espera son el mecanisme d'equilibri entre oferta i demanda (introduint una taxa en termes de cost d'oportunitat de l'espera). Posats a tenir evidència sobre l'evolució del co-pagament (més enllà del debat) la realitat és que aquest govern el que ha fet en els darrers anys ha estat disminuir notablement els co-pagaments d'algunes prestacions, per exemple les de l'odontologia infantil (que han passat del 100% al 0% al quedar inclosa a la cartera de serveis) o d'alguns serveis de rehabilitació que fins fa pocs anys no eren inclosos en el catàleg de prestacions.

Però tornem al debat obert: cal revisar i re formular els co-pagaments sanitaris? Si, cal fer-ho. Tenim prou evidència com per saber que l'actual co-finançament de les prestacions farmacèutiques és inequitatiu i que el criteri de condició de pensionista és poc sensible en termes d'equitat. Caldria re formular el co-pgament farmacèutic vinculant-lo a criteris de renda (menys renda, menys co-pagament) i criteris de cost-efectivitat (millor cost-efectivitat, menys co-pagament). Una reforma amb aquesta orientació permetria majors garanties d'equitat i més incentius de qualitat i competència per la industria farmacèutica. El debat sobre el co-pagament segurament s'ha de centrar sobre la discussió de com revisem i ampliem la cartera pública de prestacions i serveis. Les restriccions pressupostàries del sistema sanitari no permeten un creixement infinit de les prestacions, però malgrat això la pressió creixent de la ciutadania per obtenir més i millors prestacions ens ha de fer reflexionar sobre noves formes de finançament. Una d'aquestes formes seria plantejar que les actuals prestacions que estan fora de la cartera pública de prestacions pogués obtenir algun tipus de subvenció (i permetés passar d'un co-pagament del 100% a un depenent de la capacitat de renda, la vulnerabilitat d'exclusió social o de l'evidència sobre el cost efectivitat de la prestació). D'aquesta manera l'avanç en termes d'equitat seria irrefutable.

Segurament la ciutadania no entén per què es posa sobre la taula el debat sobre el co-pagament en plena crisi. Estic d'acord, esperem a tancar el model de finançament per saber en quin marc de finançament sanitari ens situem. Però per molt que millori el marc pressupostari els recursos seguiran essent escassos i el debat sobre el co-pagament haurà de tornar a aflorar. Parlar-ne també es d'esquerres, sobre tot si es planteja en termes de reforma i millora de l'equitat i en termes de garantir que el nostre sistema sanitari és sostenible i segueix essent atractiu per totes les classes socials del país. Volem un model de qualitat i és per això que el debat rigorós sobre el co-pagament ha d'estar sobre la taula.

Crisi i dignitat institucional

2008-11-02T18:46:00.002+01:00

Hem caigut de quatre potes, hem mossegat l’ham i ens hem llançat brutalment al debat sobre els extres del cotxe oficial del President del Parlament. Tots hem participat de la crítica: opinió pública, opinió publicada i partits polítics. No és d’estranyar, hem de reconèixer que la informació que es va publicar era com a mínim “sorpresiva” pel volum i inadequada pel moment, però tots plegats en varem fer un gra massa i segurament no varem ser conscients del mal que fèiem a la dignitat de les institucions catalanes.

Vist en perspectiva, qui va perdre més amb la polèmica va ser Catalunya. La notícia era fruit d’una estratègia coneguda en el moment de plena negociació del model de finançament i era una notícia pel mercat de l’opinió “espanyola”: Catalunya demana un finançament just quan malgasta els recursos públics que ja disposa. Des de Catalunya els propis partits polítics del govern es llancen a la crítica del President del Parlament sense pietat i “compren” sense complexos la crítica. Esquerra Republicana codifica la crítica amb arguments de víctima (“només s’atreveixen amb Esquerra”) i els mitjans del més ranci centralisme espanyolista s’apunten un nou punt més al seu marcador de l’erosió al Govern i les institucions de Catalunya.

Hem de blindar millor la segona autoritat del país i això mereix més responsabilitat per part dels partits (tots els partits!). No defenso la crítica a l’abús però sí que crec convenient equilibrar millor la crítica responsable amb el risc d’erosió de les institucions i critico l’aprofitament partidista del partits catalans sense valorar els “danys col·laterals” de la intensitat improporcionalitat de la crítica sobre la credibilitat de les institucions del país.

Les institucions públiques han de ser garants de transparència i ús adequat dels recursos públics però alhora han de ser responsables de fer pedagogia a la ciutadania. La dignitat de la política institucional, aquesta dignitat perduda després de 30 anys de democràcia, passa també per explicar que un professional de la política necessita un sou digne i recursos per exercir la seva feina. Algú es planteja que els metges no tinguin sous dignes, o els mestres, o els mossos? Tan lluny veiem els polítics de les institucions que no els considerem professionals al servei de la ciutadania?

La principal de les crítiques aparegudes ha estat que la despesa del President del Parlament era “sumptuosa”, especialment en un moment de crisi econòmica. Podem estar d’acord que podia ser excessiva, però no oblidem que es justificava per facilitar la feina de la segona autoritat del país. L’exercici digne de la seva funció segurament és independent del cicle econòmic en què ens trobem, fel pel qual associar “sumptuositat” i crisi no semblava massa pertinent. Es queixava l’”entorn” del President que era un atac al seu partit: una visió miop d’aquells que redueixen les estratègies a tàctiques partidistes pel curt termini; i si era una voluntat d’erosió de la institució? Compte amb les reaccions en calent perquè ens fan prendre decisions poc coherents: si no era sumptuós, per què s’ha acabat retirant? Si era per exercir millor les seves funcions, per què ens hem de quedar amb un President del Parlament indignament desproveït dels serveis per fer millor la seva tasca institucional?

Tots plegats ens ho hem de fer mirar perquè no veig la mateixa intensitat en la crítica a la “sumptuositat” històrica d’altres institucions de l’Estat.

Convencions i congressos

2008-06-15T20:55:00.003+02:00

Fa un parell de setmanes CpC organitzava la seva novena Convenció. Era la Convenció que certificava la continuïtat de l’associació amb una clara voluntat de reforçar la seva vessant cívica. Els associats varen fer confiança en un equip de continuïtat en la Junta Rectora amb dues noves incorporacions (en Rafa i en Mateu) que encara donaran més embranzida a un equip amb ganes de treballar unes campanyes, que estic segur, acabaran tenint un impacte polític i ciutadà molt rellevant.

CpC ja treballa en una proposta de reforma constitucional de tall federal, una demanada de Llei Electoral catalana, un debat obert sobre renda bàsica de ciutadania i una aposta clara per la participació ciutadana en l’àmbit municipal. Tinc el privilegi de formar part de la Junta Rectora que en els propers anys han d’ajudar a fer realitat aquestes campanyes i per això estic agraït a tots els socis que han cregut que podia ser d’ajuda per materialitzar-ho.

La Convenció va ser tranquil·la (algú ho confon amb “light”) però el debat identitari de l’associació ja l’hem deixat enrere i ara ens focalitzem sobre el consens compartit que és hora de treballar i mobilitzar a una ciutadania amb ganes d’actuar i amb set de tenir un projecte de futur estratègicament robust per Catalunya. Sí, no varem fer massa soroll, sobretot si ens comparem amb l’enrenou que ha suposat el Congrés d’ERC.

Ahir finalitzava en 25è Congrés Nacional d’ ERC. Ahir a quarts de nou del vespre intentava sortir a sopar amb el meu company (sentimental, de vida, “marit”... ) i uns bons amics (gairebé tots militants d’ERC o simpatitzants molt pròxims). Per aquesta raó em vaig dirigir a l’Edifici Fòrum a recollir-los amb l’esperança que, tal i com es preveia, el Congrés hagués ja finalitzat.

Malauradament el procés d’elecció de l’executiva semblava que s’havia encallat i la logística de la votació i el recompte s’havien alentit... els “marits” damnificats ens tocava esperar una estona més. Mentre esperàvem vaig tenir oportunitat de veure a alguns col·legues que comparteixen tasques d’assessors en el Govern i alguns companys de carrera: alguns convidats convertits en admirables escriptors d’èxit i altres que son membres del Govern d’Entesa. Algun d’ells, en trobar-me a la barra de l’improvisat bar de l’ Edifici Fòrum, em mirava com preguntant: “què fa un noi com tu en un lloc com aquest?” al que havia de respondre: “intentant recuperar la meva parella abduïda pel Congrés des de les 9 del matí”. Davant la meva petició de comprensió per conciliar vida política i familiar el meu interlocutor s’afanyava a apuntar: “ ja saps... som un partit assembleari...”

No seré jo qui posi en dubte la validesa d’un model assembleari, que fomenti la participació dels militats en la presa de decisions , que opti per la transparència, que tingui poder per escollir un a un els membres de la seva executiva i que públicament es puguin mesurar, ja que aquella mateixa nit es publicaven, els vots de suport a cada un dels membres de l’executiva i dels consellers nacionals.

Una part del procés congressual crec que ha de ser reconegut en el sentit que apropa la lògica de la participació dels partits a la lògica de la participació democràtica que exerceix la ciutadania que no està vinculada a cap partit, i en aquest sentit no s’ha de menystenir com un element que apropa la política (diguem-ne partidista) a la ciutadania.

Al mateix temps, a l’altre banda de l’equació, crec que un partit assembleari ha de fer un esforç encara més majúscul per cohesionar lideratges i donar estabilitat programàtica i estratègica si opta a ser un partit de govern creïble per la mateixa ciutadania que valora l’esforç de transparència i democràcia interna. Crec que en aquest punt el congrés ha punxat clarament.

Malgrat tot el soroll de fons i les lectures interessades i esbiaixades de les forces conservadores, de moment ha quedat clar que tots els catalanistes d’esquerres continuem considerant que compartir un projecte comú de govern és la millor manera de compartir i garantir una visió estratègica del que volem que sigui la Catalunya del futur.

"Transportant" seguretat i confiança

2008-06-15T20:51:00.000+02:00

Acostumava a ser la “ventafocs” del sistema sanitari i en els darrers anys s’ha fet un esforç per posar-la en la primera línia de la discussió de la política sanitària. Silent, discreta, però molt efectiva, la política de promoció, protecció i prevenció de la salut (el que coneixem com a Salut Pública) es troba en un moment històric a Catalunya: el Govern ha aprovat el projecte de Llei de Salut Pública de Catalunya. Encara li queda un llarg recorregut parlamentari però el missatge projectat pel Govern és clar: compromís per fer de les accions i els serveis de salut pública, un dret dels ciutadans, alhora que situa la salut pública al capdavant de les prioritats de l'acció de govern, per abordar la salut, no només des de l'atenció a la malaltia, sinó de manera integral incloent-hi la prevenció i la promoció de la salut.

Aquesta és una llei llargament esperada i pionera a nivell estatal i europeu, no només perquè estipula, per exemple, una cartera de serveis en l’àmbit de la prevenció, promoció i protecció de la salut; sinó perquè, a més, introdueix fórmules de gestió modernes i properes al territoris i als municipis.

Per altra banda és una llei que posa sobre la taula alguns aspectes molt propis dels nostres temps i que requereixen una reflexió pausada: una demanda creixent de seguretat davant eventualitats de caràcter mundial. Fenòmens com la grip aviar o la malaltia de les vaques boges, són només alguns exemples d’aspectes rellevants d’unes societats cada cop més globalitzades i que alhora exigeixen més garanties de seguretat sobre la integritat física, mental i fins i tot social de la ciutadania. Sense ser-ne del tot conscients reclamem una salut pública potent, reclamem un garantia de seguretat.

La confiança i la seguretat són, per tant, valors en alça d’una societat fràgil davant múltiples riscos de dimensions globals: pandèmies que no coneixen fronteres, mercats constrets i disparats en els preus, institucions sense capacitat de regulació global... posar bases per què la ciutadania se senti més segura (i una llei de Salut Pública ens hi ajuda) és fonamental per garantir cohesió i confiança i, per tant, progrés.

L’equilibri és tan fràgil que una parada patronal del transport terrestre ha generat una inquietud majúscula i sortosament redreçada. En la base de la inquietud hi havia dos elements bàsics: per una banda el vertigen de ser conscients que en la base del conflicte estava la pròpia estructura econòmica occidental i el model energètic vigent; per l’altra, la sensació d’impotència davant el trencament de la màgia pròpia d’una societat moderna i de consum que garanteix un abastiment de productes sempre inacabable.

Segurament caldrà prendre bona nota del que ha succeït aquests dies: enfront de la fragilitat de l’equilibri dels mercats competitius, la força de l’autoritat pública. Enfront de l’amenaça, la confiança en reforçar les institucions. Enfront del crit, el diàleg.

Per què soc candidat a la Junta Rectora de CpC?

2008-05-24T12:51:00.003+02:00

Finalment he decidit optar a poder seguir com a membre de la nova Junta Rectora que escollirem en el marc de la propera Convenció. Segueixo un projecte que trobo reformador, robust en el discurs, necessari políticament i enormament enriquidor des del punt de vista personal.

La meva decisió es pot resumir en una frase: crec en el projecte. No se si finalment els associats confiaran en que segueixi en l'òrgan de coordinació de l'associació, però independentment que sigui així o no, vull mostrar amb la meva candidatura un senyal explícit de suport al projecte. Se que molts veuen aquesta etapa de CpC com una lenta mort agònica. Saben, també, que sempre he discrepat d'aquesta lectura. Uns quants, aquells que ens varem acostar a l'associació pel projecte, pel discurs, per les formes... i no per les persones, creiem que cal seguir mantenint un esforç de revitalització de l'associació.

Com alguns de vosaltres sabreu en els darrers anys he compatibilitzat la coordinació de la Plataforma de Sanitat de l'associació amb les tasques pròpies de la Delegada (futura Junta Rectora si seguim la terminologia utilitzada en els nous estatus). Els darrers anys han estat anys de canvi, tant en l'entorn com en la pròpia vida de l'associació.

La nostra naturalesa cívica i institucional, allò que alguns han vingut a definir com el nostre caràcter amfibi, ens ha facilitat avantatges i , en ocasions, dificultats per projectar-nos cap a la ciutadania. Hem invertit molts esforços en trobar, especialment en els darrers anys, un espai en l'escenari polític i social de Catalunya; en poder-nos reconèixer com a associació cívico-política i en poder equilibrar el caràcter cívic de l'associació amb la nostra participació i responsabilitat institucional al Parlament, al Govern i en alguns Ajuntaments.

En alguns moments la nostra vinculació institucional ha monopolitzat gran part de la nostra activitat associativa i ha deixat menys visible la tasca discreta, però constant, que els associats hem anat realitzant a través de les plataformes territorials i sectorials. En aquest sentit és de justícia recordar que algunes actuacions com el seguiment i l' avaluació de la tasca del govern; la capacitat de generar opinió; l' ús de tècniques innovadores per la participació de la ciutadania en la política; el treball per la creació de xarxes ciutadanes que comparteixen inquietuds i estratègies amb nosaltres o l'esforç per tendir ponts entre la política institucional i la ciutadania; son part de l'actiu de la nostra activitat en els darrers anys.

Conscients que els nostres referents i l'escenari polític havia canviat, varem iniciar un llarg procés deliberatiu que va acabar en un posicionament clar de renovació de les prioritats i de les estructures de la nostra associació. L'aposta per la renovació va quedar en part reflectida en els nous estatuts i tindrà la seva màxima expressió de voluntat política i social en la propera Convenció.

Segurament és cert que hem invertit molts esforços en aquesta reflexió interna, però aquests no han estat en va. El model de transparència i participació activa dels associats en la presa de decisions que l'entitat sempre ha portat a terme crec que ha reforçat alguns dels nostres trets diferencials com associació cívico-política.

Fruit d'aquest esforç de reflexió i renovació ens enfrontem a una Convenció que és mostra inequívoca de la voluntat de molts, entre els que em trobo, de seguir defensant que Ciutadans pel Canvi és una associació útil i necessària per l escenari polític del nostre país.

Tal com deien alguns fa un temps, si Ciutadans pel Canvi no existís s'hauria d'inventar. En moments crítics, com els que s'han viscut en els darrers anys, aquesta afirmació encara té més sentit.

La nova organització de l'associació en programes i campanyes estic segur que ens donarà més vitalitat com associació cívica i podrà acabar essent, potser, encara més incident en la política catalana que algunes fórmules mal travades de representació institucional. Reclamar una reforma constitucional per aspirar a una Espanya plenament federal, reivindicar una llei electoral més equitativa i participativa, establir propostes de reforma de les polítiques socials del país, consolidar mecanismes de formació per la participació ciutadana en la política o apostar per l'agitació en el debat de les idees i de les propostes ha de ser prou engrescador per revitalitzar la nostra associació en els propers anys.

La voluntat de seguir formant part de la futura Junta Rectora, després d'haver viscut un procés de canvi i reforma que culmina en la propera Convenció, és per mi un exercici de voluntat per acabar la feina iniciada. Donar suport al projecte a través de la meva intenció de seguir formant part dels òrgans de coordinació de l'associació considero que és la millor manera de dir-vos que crec que el nostre projecte com a entitat és estratègicament robust, políticament reformista, socialment necessari i humanament enriquidor.

Participació i responsabilitat política: atenció a la fibromialgia i la síndrome de la fatiga crònica

2008-05-24T12:48:00.003+02:00

En el darrer Ple del Parlament de Catalunya aquesta setmana s’ha aprovat per unanimitat una resolució sobre l'atenció i el tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica. Aquesta aprovació es feia després que les entitats promotores retiressin una proposició de llei fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular. La proposta aprovada reconeix que ambdues són malalties que afecten significativament la salut i la qualitat de vida de les persones que les pateixen i que tenen un gran impacte social i econòmic.

Crec que l’episodi viscut aquesta setmana al Parlament és una oportunitat per analitzar la forma en què els processos de participació ciutadana, ben articulats i gestionats amb responsabilitat política, tenen els seus fruits. Catalunya utilitza cada cop més un instrument d’actuació política, com les iniciatives legislatives populars, que millora la participació i la vinculació de la ciutadania a la política més institucional però que alhora requereix, si no el volem desvirtuar, d’una alta responsabilitat política per part dels partits polítics i les institucions. No podem caure en la temptació del populisme i el partidisme electoral quan ens juguem la sostenibilitat d’un model sanitari que s’ha demostrat efectiu, eficient i malgrat algunes mancances, equitatiu i de qualitat.

El procés generat per la Iniciativa Legislativa Popular sobre fibromiàlgia i síndrome de la fatiga crònica ha estat llarg i dificultós, especialment pel que fa a l’ articulació adequada de les expectatives ciutadanes, amb el marc legal vigent i la responsabilitat política de l’administració.

Els diputats, l’administració sanitària i les entitats promotores s’han de sentir satisfetes de l’exercici realitzat i del resultat final aconseguit: una resolució amb un suport unànime que ajuda a seguir millorant l’atenció a les persones afectades i que no trenca les bases fonamentals d’un model d’atenció a aquestes malalties, que en el cas de Catalunya, és pioner a tota Europa.

Ara és el moment de seguir fent la pedagogia necessària. És una pedagogia no sempre partidistament rendible però sí políticament imprescindible: explicar a la ciutadania les decisions polítiques i de gestió és una responsabilitat tant del govern com dels diputats del Parlament. Hem de ser clars en assenyalar que no podem convertir en llei la gestió d’una patologia. Els partits polítics (també els de l’oposició), conjuntament amb l’administració sanitària, havien de fer un acte de responsabilitat i convèncer a les entitats promotores que compartien la preocupació per millorar l’atenció a les persones afectades de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, però que una llei no era l’instrument adequat per millorar la seva situació.

Finalment s’ha aconseguit un consens majoritari entre totes les parts afectades. Ni el Govern ha defallit en la defensa del que considerava que era irrenunciable des del punt de vista científic i de model sanitari; ni els partits polítics, finalment, han sucumbit a fer del tema una arma partidista; ni les entitats promotores han vist sense resposta el seu esforç de mobilització social. Avui Catalunya disposa d’un model reforçat i pioner a Europa pel tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica i ha donat exemple de l’equilibri entre el foment de la participació ciutadana i la responsabilitat política.

Aigua i interès general

2008-04-13T12:41:00.001+02:00

La setmana passada varem tenir el privilegi de comptar amb la presència de Juan-José López Burniol com a ponent en una conferència a Argentona, prèvia a un dels Sopars Federals que des de CpC estem realitzant a diferents territoris. La conferència, “Què és el Federalisme”, ens va permetre conèixer elements bàsics plantejats pel Sr. López Burniol en el seu llibre “España desde una Esquina”.

Què té a veure el federalisme amb la sequera? Més del que podria semblar a primera vista. Tal i com ens plantejava en López Burniol, és qüestió de reflexionar sobre l’interès particular i l’interès general quan ens referim a aspectes rellevants de la “cosa pública”. El discurs sobre l’aigua ha estat un discurs sobre la patrimonialització o no de l’interès general que pot suposar l’accés a l’aigua. El conflicte segurament només és superable sobre la base de la identificació clara que l’interès general preval sobre el particular i que la intervenció pública ha de dirigir-se cap a la garantia de l’interès general independentment del cost que pugui suposar en termes “partidistes”.

Aquest debat, que havia estat assajat a nivell de l’Estat, arriba ara a Catalunya amb matisos rellevants de diferència: patim una sequera important, hi ha dubtes raonables sobre l’abastiment d’aigua a la zona metropolitana de Barcelona i no debatem un model de gestió de l’aigua que doni resposta a un model de desenvolupament econòmic poc sostenible (com el que es plantejava per justificar el transvasament permanent de l’ Ebre); sinó que debatem l’abastiment estructural d’aigua a la zona més poblada de Catalunya.

Pel que fa a Catalunya la solució a curt i mig termini segurament ha de passar pel pacte: el pacte solidari entre territoris per una banda, el pacte intergeneracional per assegurar la solidaritat entre generacions (solucions ecològicament sostenibles) i el pacte social per evitar convertir l’aigua en un instrument de lluita partidista. Però el pacte és sempre, com a mínim, bilateral: requerim un compromís dels territoris excedents d’aigua d’optimitzar els seus mecanismes de producció agrícola; requerim el compromís dels territoris deficitaris d’aigua de fer més eficient la seva distribució a través d’una millora de les infraestructures; requerim que el sector agrícola i industrial en el seu conjunt faci un esforç equivalent al que fa la ciutadania en la racionalització de l’ús de l’aigua; i requerim que les autoritats públiques a Catalunya donin un senyal inequívoc a la ciutadania que en el tema de l’aigua estem parlant de l’interès general i requerim el màxim esforç de transparència i compromís en les accions que es portin a terme. I Espanya? El govern de Zapatero ha de contribuir al pacte federal i treballar conjuntament amb el govern de Catalunya per evitar tendir a l’enrocament partidista.

Campanya electoral: qüestió d'estètica, qüestió de fons

2008-03-16T20:09:00.002+01:00

Ja han passat les eleccions, coneixem els resultats: victòria aclaparadora del socialisme català (Catalunya ha fet president a Zapatero), crisis de resultats i posterior confirmació de la crisi de lideratge a ERC, resultats insuficients d'ICV-EUA, manteniment fictici de CiU (on empata en diputats amb CIU a la ciutat de Barcelona) i creixement anecdòtic del PPC. Tots ens llancem a fer un primer titular dels resultats, el meu: la "perifèria" fa governar el PSOE a Espanya i segurament això requereix d’una reflexió profunda en el si del socialisme espanyol. La intensitat de la campanya i la rotunditat de la victòria socialista a Catalunya potser no ens permet fer una reflexió prèvia sobre el que ha representat aquesta campanya electoral. Oblidarem molt ràpidament i abans d’entrar en un procés d’amnèsia col·lectiva potser ens anirà bé, ara que els resultats són coneguts, analitzar què ha significat la campanya electoral per a la ciutadania.

Si ens cenyim a l’“estètica” de la campanya, segurament conclourem que ha transcorregut pels camins esperats del context social i cultural en el que estem immersos: la venda d’un “producte electoral” amb missatges sintètics, digeribles i altament simbòlics. Un producte de consum, més que un producte de reflexió política de fons, i és que a una campanya segurament és el que li toca... sempre que l’anècdota, el lema o el missatge se sustenti sobre un projecte clar i orientat a la millora del benestar de la ciutadania. La campanya, des d’aquesta perspectiva , ha utilitzat, més que mai, nous sistemes de comunicació amb la ciutadania: els debats televisius han pres un protagonisme exagerat però alineat amb els perfils de consum de la informació als quals la ciutadania ja està acostumada; un ús creixent de la xarxa a través de les pàgines web del candidats més treballades, més dinàmiques i que exploten noves possibilitats a l’abast dels candidats (com els blogs); i la posada en marxa de mecanismes de màrqueting polític propis de les noves generacions de votants, com les píndoles electorals i els canals temàtics que podíem trobar al mateix Youtube. Com us deia, en l’aspecte més formal, una campanya del seu temps, aliniada amb els valors emergents dels potencials votants: immediatesa i facilitat en el consum massiu.

Si anem al “fons” segurament hem de fer una anàlisi més crítica en termes generals. La immensa i creixent distància entre la ciutadania i la política institucional no ha estat precisament reduïda per una campanya que ha estat percebuda com crispada, superficial i amb manca de discussió de fons sobre temes de rellevància. És cert que l’equilibri entre la discussió de fons i la mobilització de votants no és sempre senzilla, però la percepció que té la ciutadania de la “lluita despietada pel vot” ens ha d’ajudar a reflexionar sobre com articulem la vida política del nostre país, més enllà de la política subjecta a la competència electoral entre partits. Des del meu punt de vista, entre el grans debat pendents, no aflorats durant la campanya, hi destaca el del contrast dels valors i l’articulació de l’Estat.

En aquest sentit, l’equilibri entre el compromís comunitari i la responsabilitat individual forma part essencial de la base per mantenir l’estat del benestar i és un valor essencial del progrés social, ja que només l’exercici complet dels deures i la reclamació justa dels drets pot fer sostenible l’equilibri entre el sector públic i els interessos purament individuals.

Generar cohesió política i social al voltant del catalanisme, per exemple, també és vetllar pel benestar de la ciutadania, i he trobat a faltar aquesta reflexió des de l’esquerra. De fet, reflexionar sobre el futur del benestar a Catalunya requereix indubtablement de la discussió sobre com les polítiques públiques s’articulen en relació amb la centralitat d’un Estat espanyol que cal que es consolidi en un format plenament federal. Cal dir que aquesta discussió ha estat poc defensada durant la campanya. La resposta del catalanisme per projectar el futur a Catalunya demana d’una resposta federal, autonomista i no secessionista. Només així podrem fer front tant als “miratges sobiranistes” que ens impulsen a polítiques socials contradictòries des de la perspectiva de l’esquerra (baixar impostos per efecte de la competència fiscal) com als “miratges secessionistes” que fan que des de la centralitat es neguin preventivament competències que pretesament posarien en risc la unitat de l’Estat espanyol.

Des de CpC hem intentat contribuir a discutir aquest i altres aspectes a través del manifest fet públic durant la campanya, us convidem en seguir treballant en aquesta línia al llarg de la legislatura que ara encarem.

Visions de Catalunya (II): reptes socials

2008-01-27T22:26:00.000+01:00

Actualment a Catalunya la despesa social és la partida més important del pressupost públic (la meitat del pressupost que representa el 17,5% del PIB). El 5,3% del PIB català es destina a despesa pública corrent dedicada a sanitat, el 4,5% a educació, el 7,3% a vellesa o el 2,1% a atur (Idescat, 2003). En aquest sentit i prenent com a referència les condicions de partida prèvies a la reforma constitucional del 1978, podem afirmar que les limitacions associades a una administració obsoleta, burocràtica, poc democràtica, desmotivada i subfinançada no han estat impediment per a que especialment Catalunya hagi arribat a uns estàndards de cobertura i qualitat de l’ Estat del Benestar molt acceptables. Sense anar més lluny les darreres dades disponibles (Caixa Catalunya, 2007) senyalen que Catalunya s’acosta al grup de països europeus amb la riquesa més elevada i distribució més igualitària com Àustria, Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Suècia, Dinamarca i Finlàndia. En aquest context Catalunya ha pogut equilibrar la necessitat de crear riquesa per una part i distribuir-la justament per l’altre.Les dades no ens han de fer caure en l’autocomplaença; xacres heretades del passat, canvis en el context socioeconòmic i reformes pendents ens fan plantejar el risc de no només poder fer sostenibles els actius aconseguits, sinó també donar resposta a les peticions d’una ciutadania que demana una extensió quantitativa i qualitativa dels àmbits tradicionals de l’Estat del Benestar i l’ampliació de la seva cobertura a nous reptes. La relativa baixa despesa sanitària i educativa comparada amb les regions europees de renda per càpita similar a la de Catalunya, però sobretot la migrada inversió en polítiques familiars, fan que continuï essent necessari un fort i decidit lideratge polític que permeti continuar consolidant l’ Estat del Benestar. A Catalunya, en els darrers quatre anys, el creixement del pressupost en l’ àmbit social ha estat molt important (59% de creixement pressupostari i més del 40% de creixement en termes per càpita), acompanyat de l’ impuls dels serveis socials personals i familiars a través, per exemple, del desplegament de la llei d’àmbit estatal de suport a l’autonomia personal per les persones amb dependència. El lideratge polític dels Governs de Catalunya i Espanya, sense oblidar el paper transcendental i històric dels ajuntaments o la societat civil organitzada, permetran els propers quatre anys fer un avenç important cap els estàndards europeus.Catalunya, però, segueix patint alguns problemes relacionats amb la planificació de les polítiques socials (especialment en els àmbits més directament relacionats amb les fluctuacions demogràfiques) i la desconfiança cultural de la ciutadania vers l’administració i el sector públic titllat tradicionalment de centralista, intervencionista i ineficient. L’evidència ha desmentit alguns posicionaments liberals conservadors que han vinculat sempre l’actuació pública a una font clara d’ineficiència. El model social desenvolupat en el marc de l’ Estat del Benestar ha demostrat que la intervenció pública en àmbits propis de protecció social universal, com el dels serveis sanitaris, no només ha contribuït a consolidar-los com sectors creadors de riquesa i efecte econòmic d’arrossegador rellevant, sinó que ho han fet amb uns estàndards d’efectivitat i eficiència incomparablement millors que els països que han optat per models plenament liberals en aquest àmbit ( només cal citar el cas del sector sanitari als EE. UU per tenir un bon exemple).
Catalunya, en els propers anys, ha d’establir una agenda política que garanteixi el creixement sostenible d’una economia que creï ocupació de qualitat i garanteixi la cohesió social en el marc d’un nou context econòmic, social i cultural. Per fer-ho ha de tenir en compte que els paràmetres que actualment defineixen les politiques públiques i que han de sustentar la despesa social han canviat en relació a aquells que varen definir l’Estat del Benestar fa més de mig segle. Els destinataris, els contextos i els instruments per mantenir l’Estat del Benestar revelen, ja avui, els conflictes en l’assignació dels recursos públics no tan sols entre col·lectius tradicionals (classificats per edat o participació en el mercat de treball) sinó també entre els col·lectius classificats per àmbits més propers als nous reptes als que s’enfronta la societat catalana: el gènere, la paternitat/maternitat, el model de família o el cicle vital en el seu conjunt.Plantejar l’ Estat del Benestar del segle XXI és plantejar les mesures per garantir-ne la seva sostenibilitat, no només financera. Més enllà de les discussions sobre la suficiència econòmica per sostenir l’estatus quo, cal una reflexió de fons basada en tres eixos: la identificació dels reptes de la societat catalana del segle XXI, les propostes de reforma de l’administració per a que aquesta sigui l’eina eficient per desplegar polítiques, prestacions i serveis, i finalment la distribució dels recursos per aconseguir els objectius d’equitat que son el fonament de l’ Estat del Benestar.

Extracte de l'article "L’ ESTAT DEL BENESTAR PER LA CATALUNYA SOCIAL DEL S. XXI" escrit conjuntament amb Marina Geli.

Visions de Catalunya (I): eficiència i equitat

2008-01-27T22:13:00.000+01:00

Hi ha notícies que no sempre són analitzades amb La profunditat que potser caldria. Fa pocs dies coneixiem les dades dels transplantaments a Catalunya, i em donava peu a reflexionar sobre com Catalunya disposa d' una administració sanitària que, malgrat els incidents recents, es basa en un model just i eficient. Les dades demostraven uns fets incontestables: Catalunya segueix essent un referent estatal i internacional en àmbits d’excel·lència i els transplantaments en son un exemple.

A Catalunya s'ha produït un increment global dels trasplantaments d'òrgans d'un 11%. I la donació augmenta un 10%. Una gestió eficient de la xarxa sanitària ha aconseguit, també, que per primera vegada en anys, disminueixin algunes llistes d'espera . La més significativa és la de trasplantament renal, que ha passat dels 1046 pacients de l'any 2006 a 996 pacients a 31 de desembre de 2007. També la llista d'espera de pulmó ha disminuït, passant de ser de 48 pacients l'any 2006 a 36 pacients a 31 de desembre de 2007.

En els darrers mesos hem tendit, tots plegats, a anar fomentant el desànim a través del mite del “català emprenyat”. És cert que el col·lapse d’algunes infraestructures i les incidències acumulades en alguns serveis públics han contribuït a estendre el desànim, però Catalunya ha de seguir essent referent econòmic, cultural, i científic internacional; ha de seguir innovant en la gestió pública per disposar d’una administració eficient i àgil per donar respostes a la ciutadania. Més enllà de la necessitat de desplegar més quotes d’autogovern i disposar dels recursos per exercir-les, la base de l’èxit del país segurament s’haurà de basar en alimentar l’autoestima col·lectiva: vivim en un país extremadament solidari i eficient; potser ens ho haurem d’anar recordant dia a dia.

Comencem !!

2008-01-27T21:34:00.000+01:00

Finalment m'he decidit a començar el meu diari personal a la xarxa. Tot un repte! Espero que sigui un espai de reflexió que pugui interessar a tots aquells que s'hi acostin. Normalment el dia a dia fa difícil disposar del temps i tranquil·litat per poder reflexionar sobre el fons de les anècdotes de la quotidianitat... potser si m'obligo a escriure-les en seré més conscient de la seva existència i podré millorar en la seva anàlisi. Aquesta és la meva aposta personal de cara al diari digital que avui començo.

De moment m'iniciaré amb un seguit de reflexions sobre la situació social, política i econòmica de la Catalunya d' avui. Des de l’anàlisi profunda fins l'anècdota del dia... tot em pot servir per anar fent una radiografia del meu país. Ho titularé: "Visions de Catalunya". Us convido a tenir aquesta visió compartida!