11 juliol 2009
Suport "civil" a una Espanya més federal
Quan ens acostem a dates crucials en què cal desencallar aspectes bàsics de l’autogovern de Catalunya, es multipliquen les mostres de suport per superar l’status quo autonomista i donar suport a la idea que si la via de les reformes estatutàries no prospera per garantir un pacte de convivència còmoda entre Catalunya i Espanya caldrà treballar per un nou pacte constitutiu de l’Estat.A unes setmanes de tancar el model de finançament que ha de garantir l’exercici efectiu del nostre autogovern, i a l’espera de conèixer la constitucionalitat de l’Estatut, no és casual que sectors rellevants de la nostra societat situïn en primera línia de la discussió política la necessitat d’avançar inequívocament cap a un model d’Espanya d’orientació més federal.Només fent un repàs dels articles d’en Ferran Mascarell (El socialisme català), del manifest públic liderat pels ex-consellers Vallès o Pomés (Una resposta ferma, un exercici de responsabilitat) o de l’acte promogut per la Fundació Catalunya s. XXI, ens adonem més que mai que sectors polítics, intel·lectuals, culturals i econòmics del nostre país estan per la defensa d’un model que superi el discurs superflu d’una Espanya Plural sense continguts o la venda partidista d’una independència que s’allunya de les necessitats i sobretot de les voluntats actuals de la ciutadania del nostre país (tal i com reiteradament confirma el CEO: Baròmetre d’Opinió Política).Són moltes ja les veus que reclamen que la resta de l’Estat, i especialment les forces de progrés espanyoles, reforcin un discurs polític clarament federal, i que el PSOE defensi la idea d’Espanya com la suma de la voluntat dels seus pobles de compartir projecte. Cal que siguin els socialistes espanyols els que defensin que la solidaritat no pot ser excusa per malmetre, retallar o denostar la voluntat d’autogovern i progrés de Catalunya.Ens sumem, com no podria ser d’altra manera, a seguir formant part d’aquells que defensem un canvi a Espanya i ho fem amb la ferma convicció que la societat civil, cultural, sindical, universitària, industrial o econòmica té a les seves mans liderar, juntament amb les forces polítiques del país, la reforma del model d’Estat pel segle XXI. Ara, més que mai, és el moment de dir i actuar per la reforma constitucional. Ara més que mai la Via Federal de CpC pren més sentit.
10 maig 2009
Llei electoral catalana: ja has signat?
Feia dies que no feia una referència a la campanya http://www.lleielectoral.cat/. Hi ha novetats significatives a la campanya ILP 2.0: nous vídeos al youtube, un grup al facebook i també una causa del facebook que va creixent. La campanya per aconseguir 50.000 signatures i poder defensar una proposició de llei al parlament sembla que segueix amb força a jutjar per l'impacte creixent en els mitjans de comunicació i els posicionaments continus de diferents portaveus dels partits polítics.
El debat està ja està a l' opinió pública, ara resta el posicionament. Jo ho tinc clar: és el moment de forçar a un acord entre les forces polítiques catalanes per disposar d'una llei electoral pròpia. Quin acte pot ser més "sobiranista" que disposar d'una llei pròpia per escollir els nostres representants al parlament? com pot ser que després de dos estatuts estiguem regulats per una disposició transitòria estatal i no nacional? qui està en desacord de promocionar llistes més obertes, una distribució territorial més equitativa dels escons? qui no donarà suport a una sindicatura que permeti facilitar les dades per a que cada ciutadà valori el compliments dels programes electorals dels partits de govern i els partits de l'oposició? qui es pot negar a que els partits polítcs tinguin entre els seus objectius bàsics promocionar la participació electoral?
Ens creiem que hem de trencar la desafecció ciutadana amb els representants polítics institucionals? doncs és moment de passar a l'acció.
Patxi Lehendakari
L’anàlisi de la polític basca és una tasca complicada, especialment des de la distància. Més enllà del context que ha portat a que Patxi López a trencar l’hegemonia del PNB com a partit de govern, és destacable observar l’estratègia de gestos del nou lehendakari.
La metàfora de l’exercici diferent del lideratge del país la tenim només comparant la forma en que Patxi López ha promès el seu càrrec:
Ibarretxe 2005:
"Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros, representantes del pueblo, juro desempeñar fielmente mi cargo".
López 2009:
“De pie en tierra vasca, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros representantes de la ciudadanía vasca, en recuerdo de los antepasados, prometo desde el respeto a la ley desempeñar fielmente mi cargo de lehendakari”
Poques paraules per uns missatges potents: la visió d’un país en que el lideratge polític del país és en essència laic; que projecta un sentit positiu i orgullós del país; que es manté dret davant les amenaces dels violents; que té en el respecte a la llei i als principis democràtics la base per a defensar els drets de ciutadania, que té voluntat de superar les etiquetes de puresa i essència “nacional”.
Un gest: un equip de govern amb un número significatiu d’independents compromesos amb un projecte de canvi del país que posa les bases d’un enteniment possible i esperem que proper entre totes de forces polítiques democràtiques basques.
Un desig: que el canvi sigui sostenible, que la violència s’esgoti com a via per la defensa de postulats polítics, que la llei de partits quedi en el calaix, que la democràcia articuli un país basc que visqui amb normalitat i en pau la defensa de qualsevol posicionament polític no violent.
La metàfora de l’exercici diferent del lideratge del país la tenim només comparant la forma en que Patxi López ha promès el seu càrrec:
Ibarretxe 2005:
"Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros, representantes del pueblo, juro desempeñar fielmente mi cargo".
López 2009:
“De pie en tierra vasca, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros representantes de la ciudadanía vasca, en recuerdo de los antepasados, prometo desde el respeto a la ley desempeñar fielmente mi cargo de lehendakari”
Poques paraules per uns missatges potents: la visió d’un país en que el lideratge polític del país és en essència laic; que projecta un sentit positiu i orgullós del país; que es manté dret davant les amenaces dels violents; que té en el respecte a la llei i als principis democràtics la base per a defensar els drets de ciutadania, que té voluntat de superar les etiquetes de puresa i essència “nacional”.
Un gest: un equip de govern amb un número significatiu d’independents compromesos amb un projecte de canvi del país que posa les bases d’un enteniment possible i esperem que proper entre totes de forces polítiques democràtiques basques.
Un desig: que el canvi sigui sostenible, que la violència s’esgoti com a via per la defensa de postulats polítics, que la llei de partits quedi en el calaix, que la democràcia articuli un país basc que visqui amb normalitat i en pau la defensa de qualsevol posicionament polític no violent.
05 abril 2009
Restaurar ponts entre ciutadania i política: llei electoral catalana
De forma sostinguda i robusta la informació que ens va fent arribar el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) autonòmic és preocupant: la desafecció de la ciutadania amb la política institucional és creixent. La política és vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és que els partits marquin perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten al nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.
Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política i el reforç de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. En aquest sentit podem començar per posar al dia aquell instrument que mostra la incapacitat del nostre país per consensuar un element bàsic de salut democràtica i que representa el dret a decidir en el marc de l’exercici bàsic de la nostra sobirania: disposar d’ una llei electoral catalana. Una llei que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, més transparents, més oberts, més participats i més radicalment democràtics.
Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política i el reforç de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. En aquest sentit podem començar per posar al dia aquell instrument que mostra la incapacitat del nostre país per consensuar un element bàsic de salut democràtica i que representa el dret a decidir en el marc de l’exercici bàsic de la nostra sobirania: disposar d’ una llei electoral catalana. Una llei que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, més transparents, més oberts, més participats i més radicalment democràtics.
Consulteu: www.lleielectoral.cat.
07 febrer 2009
Moment de la Via Federal
Corren temps de discurs sobiranista a Catalunya i és moment, segurament, de clarificar els conceptes i contrastar definitivament els projectes polítics que tenen en l’horitzó el debat sobre la independència de Catalunya.
Catalunya ha estat tradicionalment i segueix essent motor d’un concepte federal d’Espanya. I ho ha estat just per defensar la nació entesa com a unió de ciutadans identificats a un projecte comú, compartit i definit fora de l’autoafirmació per contrast amb altres nacions.
No ens confonguem: el nacionalisme català ha basat tradicionalment la seva actuació en nodrir de “nació” l’anhel d’un Estat (i no al revés), i repeteix al nostre país allò que en el seu moment els Estats diguem-ne tradicionals (entre ells l’espanyol) varen fer per consolidar-se com a tals: reivindicar el contrast, la diferència o la incomprensió com a eix definidor del propi Estat i no com a millor solució per assegurar el benestar de la ciutadania. Més enllà de la descentralització política, el federalisme és una filosofia política entroncada en la concepció democràtica de la convenció, del pacte, de la tradició “republicanista” i clarament diferenciada del liberalisme i el comunitarisme.
El federalisme és fonamentalment una concepció diferent de l’Estat en que justament aquest no es vincula, necessàriament, a una sola i exclusiva nació: no és l’autodefinició nacional per contrast la que defineix l’Estat sinó l’articulació de la convivència a través de la suma. No hi ha dubte: el federalisme és una idea més moderna que supera l’arcaic Estat-Nació del marc ideològic independentista.
Nacionalistes, espanyols o catalans, parteixen de la mateixa concepció exclusiva i confrontada de l’Estat; els federalistes (que són majoria) concilien la identitat nacional amb l’articulació del poder polític en els territoris. Catalunya és en essència federal: ho és per tradició política i social. Un repàs ràpid a les dades que periòdicament publica el Centre d’ Estudis d’ Opinió és incontestable: el 70% dels ciutadans de Catalunya defensen un model d’orientació federal i entre ells més d’un 30% defensen explícitament que Catalunya sigui un estat en una Espanya federal (lluny de l’estable 17% que opta explícitament per un estat independent).
És clarament injust titllar els federalistes de poc compromís amb el país; tan injust com valorar l’estima del país en clau d’avaluar el “pedegree” nacional. Els federalistes no pretenem superar cap test d’aquest tipus, volem treballar per una articulació de l’Estat adequada a la voluntat de la majoria de catalans. La via autonòmica actual està clarament superada pel desplegament dels nous Estatuts d’autonomia i hem de començar a treballar per un marc constitucional més federal que l’actual. Per aconseguir-ho necessitem un reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, doni poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garanteixi el plurilingüisme, articuli l’Estat en clau clarament plurinacional, garanteixi la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegui la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.
Alguns independentistes parlen d’ ”il·lusionisme” federal; permetin a mi referir-me al “miratge” sobiranista d’aquells que pretenen defensar la independència com la única sortida, la més senzilla i la que garantirà els més alts nivells de benestar. Sota aquest “miratge” s’oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social.
En els darrers temps la independència es frivolitza, tan per aquells que se la creuen com per aquells que la reivindiquen “tàcticament”. En aquests temes no hem de fer “ trampes”: no explicar clarament tant els beneficis com els costos de l’opció independentista ens porta a pensar que la independència és el primer i únic òptim possible. La independència serà una solució de segon òptim quan realment haguem esgotat les possibilitats del primer dels òptims possibles: un estat federal, asimètric i cooperatiu garantit per una majoria social que desitja compartir un projecte.
Catalunya ha estat tradicionalment i segueix essent motor d’un concepte federal d’Espanya. I ho ha estat just per defensar la nació entesa com a unió de ciutadans identificats a un projecte comú, compartit i definit fora de l’autoafirmació per contrast amb altres nacions.
No ens confonguem: el nacionalisme català ha basat tradicionalment la seva actuació en nodrir de “nació” l’anhel d’un Estat (i no al revés), i repeteix al nostre país allò que en el seu moment els Estats diguem-ne tradicionals (entre ells l’espanyol) varen fer per consolidar-se com a tals: reivindicar el contrast, la diferència o la incomprensió com a eix definidor del propi Estat i no com a millor solució per assegurar el benestar de la ciutadania. Més enllà de la descentralització política, el federalisme és una filosofia política entroncada en la concepció democràtica de la convenció, del pacte, de la tradició “republicanista” i clarament diferenciada del liberalisme i el comunitarisme.
El federalisme és fonamentalment una concepció diferent de l’Estat en que justament aquest no es vincula, necessàriament, a una sola i exclusiva nació: no és l’autodefinició nacional per contrast la que defineix l’Estat sinó l’articulació de la convivència a través de la suma. No hi ha dubte: el federalisme és una idea més moderna que supera l’arcaic Estat-Nació del marc ideològic independentista.
Nacionalistes, espanyols o catalans, parteixen de la mateixa concepció exclusiva i confrontada de l’Estat; els federalistes (que són majoria) concilien la identitat nacional amb l’articulació del poder polític en els territoris. Catalunya és en essència federal: ho és per tradició política i social. Un repàs ràpid a les dades que periòdicament publica el Centre d’ Estudis d’ Opinió és incontestable: el 70% dels ciutadans de Catalunya defensen un model d’orientació federal i entre ells més d’un 30% defensen explícitament que Catalunya sigui un estat en una Espanya federal (lluny de l’estable 17% que opta explícitament per un estat independent).
És clarament injust titllar els federalistes de poc compromís amb el país; tan injust com valorar l’estima del país en clau d’avaluar el “pedegree” nacional. Els federalistes no pretenem superar cap test d’aquest tipus, volem treballar per una articulació de l’Estat adequada a la voluntat de la majoria de catalans. La via autonòmica actual està clarament superada pel desplegament dels nous Estatuts d’autonomia i hem de començar a treballar per un marc constitucional més federal que l’actual. Per aconseguir-ho necessitem un reforma de la constitució que a banda de reformar el Senat, doni poder de decisió als òrgans de cooperació interterritorial, garanteixi el plurilingüisme, articuli l’Estat en clau clarament plurinacional, garanteixi la capacitat d’autogovern a través de la suficiència financera de les entitats territorials autònomes i especialment reconegui la capacitat d’una majoria qualificada d’independitzar-se d’Espanya. Les regles del joc han de ser clares i és l’opció de “sortida” la que en el marc del radicalisme democràtic garanteix que “ens hi quedem, perquè volem”.
Alguns independentistes parlen d’ ”il·lusionisme” federal; permetin a mi referir-me al “miratge” sobiranista d’aquells que pretenen defensar la independència com la única sortida, la més senzilla i la que garantirà els més alts nivells de benestar. Sota aquest “miratge” s’oblida que la independència mai serà un acte unilateral (caldrà parlar amb la resta de l’Estat) ni garantirà més benestar si per aconseguir-la no es disposa d’una majoria social qualificada que la desitja i evita una fractura social.
En els darrers temps la independència es frivolitza, tan per aquells que se la creuen com per aquells que la reivindiquen “tàcticament”. En aquests temes no hem de fer “ trampes”: no explicar clarament tant els beneficis com els costos de l’opció independentista ens porta a pensar que la independència és el primer i únic òptim possible. La independència serà una solució de segon òptim quan realment haguem esgotat les possibilitats del primer dels òptims possibles: un estat federal, asimètric i cooperatiu garantit per una majoria social que desitja compartir un projecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
