Restaurar ponts entre ciutadania i política: llei electoral catalana

De forma sostinguda i robusta la informació que ens va fent arribar el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) autonòmic és preocupant: la desafecció de la ciutadania amb la política institucional és creixent. La política és vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és que els partits marquin perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten al nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.

Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política i el reforç de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. En aquest sentit podem començar per posar al dia aquell instrument que mostra la incapacitat del nostre país per consensuar un element bàsic de salut democràtica i que representa el dret a decidir en el marc de l’exercici bàsic de la nostra sobirania: disposar d’ una llei electoral catalana. Una llei que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, més transparents, més oberts, més participats i més radicalment democràtics.

Consulteu: www.lleielectoral.cat.

Prioritats polítiques, prioritats ciutadanes

Recentment hem conegut els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la percepció ciutadana de les polítiques del govern de la Generalitat. En aquesta enquesta l’atur i la precarietat laboral es situen com a temes prioritaris de la ciutadania.

La percepció global de l’actuació de l’executiu català es manté pràcticament igual que en el darrer tall de l’enquesta i les polítiques més ben valorades són, per ordre de major valor, les de salut, transport públic, medi ambient i serveis socials.

Entre els resultats més comentats per l’ “opinió publicada” s’ha destacat la pèrdua de confiança en la política d’immigració i la percepció, per més del 43% dels catalans, que la immigració és “més aviat perjudicial” pel país. A més l’enquesta revela que el finançament autonòmic només és percebut com un tema prioritari pel 2,3% de la ciutadania.

L’enquesta ens convida a algunes conclusions preliminars: la crisi accentua alguns “tics” socials que poden alimentar actituds perilloses d’intolerància; la confiança en algunes polítiques socials que vertebren la cohesió social són robustes i, finalment, la “política institucional” clàssica explica malament el seus projectes (el discurs de la prioritat política s’allunya de la percepció de prioritat ciutadana). En el moment en què la pròpia ciutadania exposa que estaria majoritàriament disposada a mantenir o fins i tot incrementar els impostos per mantenir o augmentar els serveis públics (més del 70% dels enquestats), també declara que el nou finançament per Catalunya no és prioritari: un contradicció? Més aviat la declaració d’un estat d’ànim.

La percepció d’inutilitat del debat sobre el finançament autonòmic és hereva de la percepció dels discursos vinculats a l’Estatut: la política vista com un exercici partidista i tàctic allunyat de les prioritats ciutadanes. De vegades és difícil veure les prioritats polítiques a llarg termini, ja que si no haguéssim votat primer l'Estatut, no tindríem ara la força per exigir un nou finançament. La política institucional s’allunya perquè la ciutadania percep que el tactisme partidari de curta visió no aconsegueix ser substituït per un compromís de visió conjunta de llarg termini sobre els temes importants que afecten la capacitat política i el benestar del nostre país. Una cosa és marcar perfil propi i l’altra és ser incapaç de mantenir fora del debat partidista aspectes que afecten el nucli del nostre autogovern i que articulen un autèntic estat del benestar.

Som molts els que reclamem un canvi en la cultura política del país que superi també la passivitat d’una societat “civil”, apartidista però no despolititzada, acomodada en l’acceptació d’un escenari polític anodí i distanciat. Som molts, els que creiem en la reactivació de la participació política des de la voluntat de decisió en la “cosa pública”. Som tants, que estem disposats a demostrar des de CpC que 50.000 catalans i catalanes, a través d’una iniciativa legislativa popular, recolzaran que el Parlament de Catalunya aprovi la llei bàsica que ens reconciliï amb la política institucional: una llei electoral catalana que opti per mecanismes d’elecció dels nostres representants més propers, propiciant unes eleccions més transparents, més obertes, més participades i més radicalment democràtiques.

Debat rigorós sobre el copagament sanitari (II)

Tenim un bon sistema sanitari (ens ho demostren els indicadors que normalment fem servir en les comparacions internacionals tan a nivell de resultats en salut com a nivell de confiança i satisfacció de la ciutadania) però també tenim un sistema sanitari cada cop més fràgil (més població, més innovació, més costos, més expectatives de la ciutadania). En un sistema d’accés universal i gratuït als serveis sanitaris, com el català, la gestió de les llistes d’espera (reduint els temps d’accés) i la garantia de la qualitat assistencial per evitar que les classes mitjanes no desertin del sistema, han de continuar essent una de les prioritats de la política sanitària.

Però mantenir els nivells de qualitat assolits i corregir les mancances i debilitats detectades requereix d’un acord polític, professional i ciutadà amb visió de futur. Necessitem consolidar una política sanitària orientada a la comunitat, que incentivi l’ús responsable dels recursos públics per part dels professionals i de la ciutadania, que identifiqui la salut en totes les polítiques públiques (habitatge, mobilitat, medi ambient, educació...) i que garanteixi la qualitat de l’assistència. Avui tenim clar, també, que ens calen més recursos per una sanitat clarament i històricament sub-finançada en un context pressupostari precari de la Generalitat. Avui més que mai ens cal un acord de finançament ja improrrogable.

La sanitat catalana pot estar en risc si no actuem amb previsió i pactem, entre tots els agents implicats, el model sanitari de les properes generacions. Necessitem pactar alguns elements clau: quina cartera de prestacions públiques volem finançar entre tots?, quins mecanismes articulem per la seva ampliació i finançament?, quin paper han de jugar els professionals?, com redirigim recursos de l’assistència cap a al salut pública? quins temps d’espera màxims ens dotem en un sistema nacional de salut que té en les llistes d’espera una de les seves característiques estructurals?...

Alguns han volgut circumscriure el debat de la sostenibilitat de la qualitat i equitat del sistema sanitari català a la discussió sobre el co-pagament. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen, el que hem de pensar és com els reformem per fer-los més equitatius i més útils. Si son un mecanisme de racionalització d’ús, de consciència de cost i equilibren l’equitat: estudiem-ho; si les noves prestacions han d’estar només parcialment finançades públicament per garantir la qualitat i gratuïtat de les que tenim: discutim-ho; si l’ Estat central no es pot desentendre del finançament d’un model que pot morir d’èxit: parlem-ho.

Posposar el debat excusant-nos en la crisi econòmica segurament és jugar tàcticament a fer veure que no hi ha fragilitats en el sistema. És justament perquè hi ha crisi que cal un debat seriós i rigorós sobre el futur del principal dels sistemes de garantia de la cohesió social del país. Anem avançant ja en el debat?

Debat rigorós sobre el copagament sanitari (I)

Els mitjans de comunicació van treure partit de les declaracions que la consellera Geli va realitzar en el marc d'una reunió a IESE amb representants de la industria farmacèutica. A la pregunta sobre si era partidària de reformar el co-pagament farmacèutic: va dir que si, en la línia de fer-lo més equitatiu i en el marc d'una millora del finançament sanitari i la introducció de mesures que permetin a la ciutadania prendre consciència de la despesa pública associada als serveis sanitaris.

Els mitjans feia mesos que buscaven una excusa per reprendre el debat sobre el co-pagament i del posicionament de la "reforma" del co-pagament plantejat per la consellera hem passat a la discussió sobre la "introducció" de co-pagaments. El debat s'ha generat de nou i cal posar-li rigorositat. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen: les persones actives paguen el 40% dels fàrmacs, les prestacions que no estan en cartera pública tenen un pagament del 100% i en un model d'accés gratuït i universal als sistemes sanitaris les llistes d'espera son el mecanisme d'equilibri entre oferta i demanda (introduint una taxa en termes de cost d'oportunitat de l'espera). Posats a tenir evidència sobre l'evolució del co-pagament (més enllà del debat) la realitat és que aquest govern el que ha fet en els darrers anys ha estat disminuir notablement els co-pagaments d'algunes prestacions, per exemple les de l'odontologia infantil (que han passat del 100% al 0% al quedar inclosa a la cartera de serveis) o d'alguns serveis de rehabilitació que fins fa pocs anys no eren inclosos en el catàleg de prestacions.

Però tornem al debat obert: cal revisar i re formular els co-pagaments sanitaris? Si, cal fer-ho. Tenim prou evidència com per saber que l'actual co-finançament de les prestacions farmacèutiques és inequitatiu i que el criteri de condició de pensionista és poc sensible en termes d'equitat. Caldria re formular el co-pgament farmacèutic vinculant-lo a criteris de renda (menys renda, menys co-pagament) i criteris de cost-efectivitat (millor cost-efectivitat, menys co-pagament). Una reforma amb aquesta orientació permetria majors garanties d'equitat i més incentius de qualitat i competència per la industria farmacèutica. El debat sobre el co-pagament segurament s'ha de centrar sobre la discussió de com revisem i ampliem la cartera pública de prestacions i serveis. Les restriccions pressupostàries del sistema sanitari no permeten un creixement infinit de les prestacions, però malgrat això la pressió creixent de la ciutadania per obtenir més i millors prestacions ens ha de fer reflexionar sobre noves formes de finançament. Una d'aquestes formes seria plantejar que les actuals prestacions que estan fora de la cartera pública de prestacions pogués obtenir algun tipus de subvenció (i permetés passar d'un co-pagament del 100% a un depenent de la capacitat de renda, la vulnerabilitat d'exclusió social o de l'evidència sobre el cost efectivitat de la prestació). D'aquesta manera l'avanç en termes d'equitat seria irrefutable.

Segurament la ciutadania no entén per què es posa sobre la taula el debat sobre el co-pagament en plena crisi. Estic d'acord, esperem a tancar el model de finançament per saber en quin marc de finançament sanitari ens situem. Però per molt que millori el marc pressupostari els recursos seguiran essent escassos i el debat sobre el co-pagament haurà de tornar a aflorar. Parlar-ne també es d'esquerres, sobre tot si es planteja en termes de reforma i millora de l'equitat i en termes de garantir que el nostre sistema sanitari és sostenible i segueix essent atractiu per totes les classes socials del país. Volem un model de qualitat i és per això que el debat rigorós sobre el co-pagament ha d'estar sobre la taula.

Participació i responsabilitat política: atenció a la fibromialgia i la síndrome de la fatiga crònica

En el darrer Ple del Parlament de Catalunya aquesta setmana s’ha aprovat per unanimitat una resolució sobre l'atenció i el tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica. Aquesta aprovació es feia després que les entitats promotores retiressin una proposició de llei fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular. La proposta aprovada reconeix que ambdues són malalties que afecten significativament la salut i la qualitat de vida de les persones que les pateixen i que tenen un gran impacte social i econòmic.

Crec que l’episodi viscut aquesta setmana al Parlament és una oportunitat per analitzar la forma en què els processos de participació ciutadana, ben articulats i gestionats amb responsabilitat política, tenen els seus fruits. Catalunya utilitza cada cop més un instrument d’actuació política, com les iniciatives legislatives populars, que millora la participació i la vinculació de la ciutadania a la política més institucional però que alhora requereix, si no el volem desvirtuar, d’una alta responsabilitat política per part dels partits polítics i les institucions. No podem caure en la temptació del populisme i el partidisme electoral quan ens juguem la sostenibilitat d’un model sanitari que s’ha demostrat efectiu, eficient i malgrat algunes mancances, equitatiu i de qualitat.

El procés generat per la Iniciativa Legislativa Popular sobre fibromiàlgia i síndrome de la fatiga crònica ha estat llarg i dificultós, especialment pel que fa a l’ articulació adequada de les expectatives ciutadanes, amb el marc legal vigent i la responsabilitat política de l’administració.

Els diputats, l’administració sanitària i les entitats promotores s’han de sentir satisfetes de l’exercici realitzat i del resultat final aconseguit: una resolució amb un suport unànime que ajuda a seguir millorant l’atenció a les persones afectades i que no trenca les bases fonamentals d’un model d’atenció a aquestes malalties, que en el cas de Catalunya, és pioner a tota Europa.

Ara és el moment de seguir fent la pedagogia necessària. És una pedagogia no sempre partidistament rendible però sí políticament imprescindible: explicar a la ciutadania les decisions polítiques i de gestió és una responsabilitat tant del govern com dels diputats del Parlament. Hem de ser clars en assenyalar que no podem convertir en llei la gestió d’una patologia. Els partits polítics (també els de l’oposició), conjuntament amb l’administració sanitària, havien de fer un acte de responsabilitat i convèncer a les entitats promotores que compartien la preocupació per millorar l’atenció a les persones afectades de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, però que una llei no era l’instrument adequat per millorar la seva situació.

Finalment s’ha aconseguit un consens majoritari entre totes les parts afectades. Ni el Govern ha defallit en la defensa del que considerava que era irrenunciable des del punt de vista científic i de model sanitari; ni els partits polítics, finalment, han sucumbit a fer del tema una arma partidista; ni les entitats promotores han vist sense resposta el seu esforç de mobilització social. Avui Catalunya disposa d’un model reforçat i pioner a Europa pel tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica i ha donat exemple de l’equilibri entre el foment de la participació ciutadana i la responsabilitat política.