Tertulia a l"Oracle" de Catalunya Radio. David Elvira, respecte al debat de la nacionalitat: "Ahir l'unionisme va passar de la por a la pena, i el sobiranisme dels escons als vots"

Consulta la tertulia d'avui a l' Oracle de Catalunya Radio. Hem debatut sobre el Tercer Sector Social i l'actualitat política del moment.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/loracle/oriol-illa-ocupacio-i-educacio-son-les-politiques-que-permeten-sortir-sen-a-la-gent/audio/893599/

“Salut 2020”: una agenda post 27S

El 27S, amb tota probabilitat, començarà un procés polític apassionant per Catalunya, però no absent de riscos, que requereix del sempre reclamat “seny” i la capacitat de negociació i acord com mai des de la restauració democràtica recent ha necessitat el nostre país.

Aquest cop, el repte que assumeix Catalunya, especialment si el resultat electoral no és prou contundent en el bloc “oficialment” independentista, es focalitza a casa i no fora: es requerirà d’una intel·ligència política que faci que els costos de la transició cap a la sobirania plena de Catalunya no impacti de forma negativa en la població més vulnerable, més necessitada, que més requereix d’un estat social fort.

En aquest sentit, som molts els que no entenem un procés com el que probablement engegarem el 27s sense que el nou Estat sigui social i estigui a l’avantguarda dels Estats del Benestar europeus. Si aquest no és el destí final del procés, no pagarà la pena el trajecte; o el que és més rellevant en termes d’estratègia política: els nostres conciutadans no veuran els avantatges del tortuós trajecte i baixaran del tren a la mínima percepció de dificultat. Aturar un procés com el que tenim a tocar per incapacitat pròpia i no per incomprensió externa seria un pecat imperdonable per les futures generacions.

L’agenda sanitària pels propers anys, en un nou marc constituent, té la seva base en un ampli consens en el propi sector (com demostra el document de Bases del Pacte Sanitari només torpedinat per les conjuntures particulars d’alguns partits i els interessos corporativistes d’alguns sindicats, però no pel “sector”) o pels amplis acords en les mocions parlamentaries del darrer ple monogràfic sobre salut al Parlament de Catalunya.

Amb un amplíssim recolzament parlamentari, el final d’aquesta legislatura va dibuixar un marc de consens que transcendia el propi eix nacional de la discussió entre partits i que reclamava un sistema sanitari universal i finançat per imposts (que revertís el Real Decreto Ley 16/2012), reivindicava un finançament suficient del sistema (plurianual i amb fons de garantia davant emergències econòmiques i socials que el fessin solvent), en base a una exigència en l’ús eficient dels recursos públics, i el reconeixement del paper dels professionals del sistema a través de les seves condicions laborals. També és destacable l’ampli consens assolit en termes parlamentaris sobre la necessitat de reforçar la recerca biomèdica com a eix fonamental de la política de R+D+i del país; la necessitat de potenciar l’atenció primària i comunitària, que no ha d’estar en mans d’operadors privats amb ànim de lucre sense experiència contrastada en la gestió sanitària; i la necessitat que l’Institut Català de la Salut segueixi essent el provisor de serveis sanitaris de referència, assegurant el ple desplegament de la seva Llei (aprovada per unanimitat) com la base per la seva consolidació en el sistema.

L’any que celebrem els 25 anys de la Llei d’Ordenació Sanitaria de Catalunya, i en la conjuntura reformista en la que estem immersos, és moment de reivindicar un nou marc legislatiu propi que reculli, també, els altres elements clau de consens pel sistema sanitari català i que passen per adequar l’arquitectura legal i institucional a les peculiaritats del nostre país: amb una transposició pròpia i urgent de la Directiva Europea sobre contractació de serveis públics per les persones (sanitaris i socials); l’aplicació sectorial de la Llei catalana de Transparència i Bon Govern; una acceleració del procés de concentració de la planificació i gestió dels serveis socials i sanitaris o el reforçament d’una Agència d’Informació i Qualitat en Salut (evolucionada de l’actual AQUAS) que vetlli per l’avaluació i retiment de comptes del sistema sanitari (que de forma autònoma, en base a criteris de cost efectivitat socialment acceptats, determini la cartera pública de serveis). El nou marc legal ha de regular els consorcis públics sanitaris i la col·laboració públic-privada en salut i posar en marxa una Agència Catalana del Medicament, amb competències plenes en l’autorització, decisió de preu i reemborsament públic de fàrmacs (1/3 del pressupost sanitari!).

L’agenda “Salut 2020”, plurianual i crítica en la construcció nacional plena del país, té fonaments de consens sòlids, treballats i publicats (per exemple pel Consell Assessor pel Progrés i la Sostenibilitatdel Sistema Sanitari disponible a la web de Presidència de la Generalitat). Una agenda que ha de garantir una aplicació liderada per un nou govern que deixi fora del focus partidista la discussió sanitària; que parteixi de contrastades capacitats de diàleg i consens amb els agents del sector; amb reconegut coneixement tècnic i habilitat política per arribar a acords amb una oposició segurament fragmentada però molt alineada amb les prioritats sanitàries del país; un nou lideratge adequat als nous temps, sense hipoteques passades i que generi tranquil·litat a la ciutadania; garantint que malgrat els processos polítics de l’entorn, aquesta seguirà rebent una atenció sanitària excel·lent. En un entorn convuls políticament, posarem la salut i els serveis socials com el millor antídot a la por al canvi.