Tenim un bon sistema sanitari (ens ho demostren els indicadors que normalment fem servir en les comparacions internacionals tan a nivell de resultats en salut com a nivell de confiança i satisfacció de la ciutadania) però també tenim un sistema sanitari cada cop més fràgil (més població, més innovació, més costos, més expectatives de la ciutadania). En un sistema d’accés universal i gratuït als serveis sanitaris, com el català, la gestió de les llistes d’espera (reduint els temps d’accés) i la garantia de la qualitat assistencial per evitar que les classes mitjanes no desertin del sistema, han de continuar essent una de les prioritats de la política sanitària.
Però mantenir els nivells de qualitat assolits i corregir les mancances i debilitats detectades requereix d’un acord polític, professional i ciutadà amb visió de futur. Necessitem consolidar una política sanitària orientada a la comunitat, que incentivi l’ús responsable dels recursos públics per part dels professionals i de la ciutadania, que identifiqui la salut en totes les polítiques públiques (habitatge, mobilitat, medi ambient, educació...) i que garanteixi la qualitat de l’assistència. Avui tenim clar, també, que ens calen més recursos per una sanitat clarament i històricament sub-finançada en un context pressupostari precari de la Generalitat. Avui més que mai ens cal un acord de finançament ja improrrogable.
La sanitat catalana pot estar en risc si no actuem amb previsió i pactem, entre tots els agents implicats, el model sanitari de les properes generacions. Necessitem pactar alguns elements clau: quina cartera de prestacions públiques volem finançar entre tots?, quins mecanismes articulem per la seva ampliació i finançament?, quin paper han de jugar els professionals?, com redirigim recursos de l’assistència cap a al salut pública? quins temps d’espera màxims ens dotem en un sistema nacional de salut que té en les llistes d’espera una de les seves característiques estructurals?...
Alguns han volgut circumscriure el debat de la sostenibilitat de la qualitat i equitat del sistema sanitari català a la discussió sobre el co-pagament. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen, el que hem de pensar és com els reformem per fer-los més equitatius i més útils. Si son un mecanisme de racionalització d’ús, de consciència de cost i equilibren l’equitat: estudiem-ho; si les noves prestacions han d’estar només parcialment finançades públicament per garantir la qualitat i gratuïtat de les que tenim: discutim-ho; si l’ Estat central no es pot desentendre del finançament d’un model que pot morir d’èxit: parlem-ho.
Posposar el debat excusant-nos en la crisi econòmica segurament és jugar tàcticament a fer veure que no hi ha fragilitats en el sistema. És justament perquè hi ha crisi que cal un debat seriós i rigorós sobre el futur del principal dels sistemes de garantia de la cohesió social del país. Anem avançant ja en el debat?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada