Visions de Catalunya (II): reptes socials

Actualment a Catalunya la despesa social és la partida més important del pressupost públic (la meitat del pressupost que representa el 17,5% del PIB). El 5,3% del PIB català es destina a despesa pública corrent dedicada a sanitat, el 4,5% a educació, el 7,3% a vellesa o el 2,1% a atur (Idescat, 2003). En aquest sentit i prenent com a referència les condicions de partida prèvies a la reforma constitucional del 1978, podem afirmar que les limitacions associades a una administració obsoleta, burocràtica, poc democràtica, desmotivada i subfinançada no han estat impediment per a que especialment Catalunya hagi arribat a uns estàndards de cobertura i qualitat de l’ Estat del Benestar molt acceptables. Sense anar més lluny les darreres dades disponibles (Caixa Catalunya, 2007) senyalen que Catalunya s’acosta al grup de països europeus amb la riquesa més elevada i distribució més igualitària com Àustria, Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Suècia, Dinamarca i Finlàndia. En aquest context Catalunya ha pogut equilibrar la necessitat de crear riquesa per una part i distribuir-la justament per l’altre.Les dades no ens han de fer caure en l’autocomplaença; xacres heretades del passat, canvis en el context socioeconòmic i reformes pendents ens fan plantejar el risc de no només poder fer sostenibles els actius aconseguits, sinó també donar resposta a les peticions d’una ciutadania que demana una extensió quantitativa i qualitativa dels àmbits tradicionals de l’Estat del Benestar i l’ampliació de la seva cobertura a nous reptes. La relativa baixa despesa sanitària i educativa comparada amb les regions europees de renda per càpita similar a la de Catalunya, però sobretot la migrada inversió en polítiques familiars, fan que continuï essent necessari un fort i decidit lideratge polític que permeti continuar consolidant l’ Estat del Benestar. A Catalunya, en els darrers quatre anys, el creixement del pressupost en l’ àmbit social ha estat molt important (59% de creixement pressupostari i més del 40% de creixement en termes per càpita), acompanyat de l’ impuls dels serveis socials personals i familiars a través, per exemple, del desplegament de la llei d’àmbit estatal de suport a l’autonomia personal per les persones amb dependència. El lideratge polític dels Governs de Catalunya i Espanya, sense oblidar el paper transcendental i històric dels ajuntaments o la societat civil organitzada, permetran els propers quatre anys fer un avenç important cap els estàndards europeus.Catalunya, però, segueix patint alguns problemes relacionats amb la planificació de les polítiques socials (especialment en els àmbits més directament relacionats amb les fluctuacions demogràfiques) i la desconfiança cultural de la ciutadania vers l’administració i el sector públic titllat tradicionalment de centralista, intervencionista i ineficient. L’evidència ha desmentit alguns posicionaments liberals conservadors que han vinculat sempre l’actuació pública a una font clara d’ineficiència. El model social desenvolupat en el marc de l’ Estat del Benestar ha demostrat que la intervenció pública en àmbits propis de protecció social universal, com el dels serveis sanitaris, no només ha contribuït a consolidar-los com sectors creadors de riquesa i efecte econòmic d’arrossegador rellevant, sinó que ho han fet amb uns estàndards d’efectivitat i eficiència incomparablement millors que els països que han optat per models plenament liberals en aquest àmbit ( només cal citar el cas del sector sanitari als EE. UU per tenir un bon exemple).
Catalunya, en els propers anys, ha d’establir una agenda política que garanteixi el creixement sostenible d’una economia que creï ocupació de qualitat i garanteixi la cohesió social en el marc d’un nou context econòmic, social i cultural. Per fer-ho ha de tenir en compte que els paràmetres que actualment defineixen les politiques públiques i que han de sustentar la despesa social han canviat en relació a aquells que varen definir l’Estat del Benestar fa més de mig segle. Els destinataris, els contextos i els instruments per mantenir l’Estat del Benestar revelen, ja avui, els conflictes en l’assignació dels recursos públics no tan sols entre col·lectius tradicionals (classificats per edat o participació en el mercat de treball) sinó també entre els col·lectius classificats per àmbits més propers als nous reptes als que s’enfronta la societat catalana: el gènere, la paternitat/maternitat, el model de família o el cicle vital en el seu conjunt.Plantejar l’ Estat del Benestar del segle XXI és plantejar les mesures per garantir-ne la seva sostenibilitat, no només financera. Més enllà de les discussions sobre la suficiència econòmica per sostenir l’estatus quo, cal una reflexió de fons basada en tres eixos: la identificació dels reptes de la societat catalana del segle XXI, les propostes de reforma de l’administració per a que aquesta sigui l’eina eficient per desplegar polítiques, prestacions i serveis, i finalment la distribució dels recursos per aconseguir els objectius d’equitat que son el fonament de l’ Estat del Benestar.

Extracte de l'article "L’ ESTAT DEL BENESTAR PER LA CATALUNYA SOCIAL DEL S. XXI" escrit conjuntament amb Marina Geli.