Debat rigorós sobre el copagament sanitari (I)

Els mitjans de comunicació van treure partit de les declaracions que la consellera Geli va realitzar en el marc d'una reunió a IESE amb representants de la industria farmacèutica. A la pregunta sobre si era partidària de reformar el co-pagament farmacèutic: va dir que si, en la línia de fer-lo més equitatiu i en el marc d'una millora del finançament sanitari i la introducció de mesures que permetin a la ciutadania prendre consciència de la despesa pública associada als serveis sanitaris.

Els mitjans feia mesos que buscaven una excusa per reprendre el debat sobre el co-pagament i del posicionament de la "reforma" del co-pagament plantejat per la consellera hem passat a la discussió sobre la "introducció" de co-pagaments. El debat s'ha generat de nou i cal posar-li rigorositat. Els co-pagaments sanitaris ja existeixen: les persones actives paguen el 40% dels fàrmacs, les prestacions que no estan en cartera pública tenen un pagament del 100% i en un model d'accés gratuït i universal als sistemes sanitaris les llistes d'espera son el mecanisme d'equilibri entre oferta i demanda (introduint una taxa en termes de cost d'oportunitat de l'espera). Posats a tenir evidència sobre l'evolució del co-pagament (més enllà del debat) la realitat és que aquest govern el que ha fet en els darrers anys ha estat disminuir notablement els co-pagaments d'algunes prestacions, per exemple les de l'odontologia infantil (que han passat del 100% al 0% al quedar inclosa a la cartera de serveis) o d'alguns serveis de rehabilitació que fins fa pocs anys no eren inclosos en el catàleg de prestacions.

Però tornem al debat obert: cal revisar i re formular els co-pagaments sanitaris? Si, cal fer-ho. Tenim prou evidència com per saber que l'actual co-finançament de les prestacions farmacèutiques és inequitatiu i que el criteri de condició de pensionista és poc sensible en termes d'equitat. Caldria re formular el co-pgament farmacèutic vinculant-lo a criteris de renda (menys renda, menys co-pagament) i criteris de cost-efectivitat (millor cost-efectivitat, menys co-pagament). Una reforma amb aquesta orientació permetria majors garanties d'equitat i més incentius de qualitat i competència per la industria farmacèutica. El debat sobre el co-pagament segurament s'ha de centrar sobre la discussió de com revisem i ampliem la cartera pública de prestacions i serveis. Les restriccions pressupostàries del sistema sanitari no permeten un creixement infinit de les prestacions, però malgrat això la pressió creixent de la ciutadania per obtenir més i millors prestacions ens ha de fer reflexionar sobre noves formes de finançament. Una d'aquestes formes seria plantejar que les actuals prestacions que estan fora de la cartera pública de prestacions pogués obtenir algun tipus de subvenció (i permetés passar d'un co-pagament del 100% a un depenent de la capacitat de renda, la vulnerabilitat d'exclusió social o de l'evidència sobre el cost efectivitat de la prestació). D'aquesta manera l'avanç en termes d'equitat seria irrefutable.

Segurament la ciutadania no entén per què es posa sobre la taula el debat sobre el co-pagament en plena crisi. Estic d'acord, esperem a tancar el model de finançament per saber en quin marc de finançament sanitari ens situem. Però per molt que millori el marc pressupostari els recursos seguiran essent escassos i el debat sobre el co-pagament haurà de tornar a aflorar. Parlar-ne també es d'esquerres, sobre tot si es planteja en termes de reforma i millora de l'equitat i en termes de garantir que el nostre sistema sanitari és sostenible i segueix essent atractiu per totes les classes socials del país. Volem un model de qualitat i és per això que el debat rigorós sobre el co-pagament ha d'estar sobre la taula.