Copagament: debat i evidència

Quan el focus sobre el dèficit públic a Catalunya s'ha posat en les prestacions sanitàries tornen eterns debats. Un dels millors antídots per evitar debats estèrils és trobar arguments basats en evidència. Això és el que aporta un article com el comentat per Gestión Clínica y Sanitaria (número de primavera del 2010, pàgina 34) : "Increased ambulatory care copayments and hospitalizations among the elderly. N Engl J Med. 2010;362(4):320-8." de Trivedi AN et al. en que conclou que "el aumento de la corresponsabilidad financiera del usuario para el cuidado ambulatorio entre los pacientes ancianos puede tener efectos adversos sobre la salud y además puede incrementar el gasto total en asistencia sanitaria".

Personalment he defensat un model de reestructuració del copagament que guanyés en eficiència i equitat (evitant sacralitzar-lo com a instrument únic de sostenibilitat o com a instrument orientat al finançament del sistema). Estudis com el comentant reforcen la necessitat d'una estratègia que va més enllà de pagar per visites, és redissenyar els instruments de responsabilitat financera dels usuaris. En definitiva el problema no està tant en el copagament com en el disseny del finançament de la cartera , antiga i nova, de serveis i prestacions. Sota el meu punt de vista, i per evitar els riscos descrits per l'article, caldria re formular el copagament farmacèutic vinculant-lo a criteris de renda (menys renda, menys co-pagament) i criteris de cost-efectivitat (millor cost-efectivitat, menys co-pagament). Una reforma amb aquesta orientació permetria majors garanties d'equitat i més incentius de qualitat i competència per la industria farmacèutica. El debat sobre el copagament segurament s'ha de centrar sobre la discussió de com revisem i ampliem la cartera pública de prestacions i serveis. Les restriccions pressupostàries del sistema sanitari no permeten un creixement infinit de les prestacions, però malgrat això la pressió creixent de la ciutadania per obtenir més i millors prestacions ens ha de fer reflexionar sobre noves formes de finançament. Una d'aquestes formes seria plantejar que les actuals prestacions que estan fora de la cartera pública de prestacions pogués obtenir algun tipus de subvenció (i permetés passar d'un co-pagament del 100% a un depenent de la capacitat de renda, la vulnerabilitat d'exclusió social o de l'evidència sobre el cost efectivitat de la prestació). D'aquesta manera l'avanç en termes d'equitat seria irrefutable.